Blogia
Històries del tren

La teva fermesa és la meva guia

Com ja es va repetint darrerament, aquest matí he fet el viatge sola. Tu no estaves al meu davant, acompanyant-me en aquest trajecte diari.

He tancat els ulls per uns segons i, al tornar-los a obrir, un calfred m'ha envaït. No hi havia ningú més al tren, estava aterradorament sola. La càlida claror del sol ha estat substituïda per la impersonalitat de la llum artificial. El rètol que anuncia la propera estació només informava d'uns punts suspensius. M'ha semblat que la temperatura disminuïa ràpidament.

He tornat a tancar els ulls, més per la por que pel desig. I t'he vist, al meu voltant a la carena d'una muntanya, al meu costat a la vora del mar, al meu davant oferint-me la teva ma ferma. I m'has dit: "No miris al sol directament, la seva bellesa et farà mal".

Qui m'abrigarà aquesta nit quan se'n vagi el sol? Vull que siguis tu qui em cobreixi quan faci fred.

0 comentarios