Blogia
Històries del tren

Col·lectiva

Hi ha poca gent al tren. Dono una mirada ràpida i localitzo un grup de quatre seients buits. Escullo el de la finestra en sentit Barcelona.

És curiós, no? Al triar aquest, busco la solitud. Penso que prenc l’elecció d’estar sola. Però no és veritat: ara qualsevol pot seure al meu costat. El que faig realment és deixar que l’atzar, i no jo, decideixi els meus companys de viatge.

A mida que els passatgers van ocupant els llocs, penso: pot ser estan tan sols com jo, pot ser patim soledat col·lectiva.

Però hi ha una petita diferència entre nosaltres: hi ha qui escull la soledat i hi ha qui escull compartir-la.

11 comentarios

Jos -

Abans que tanquis estic aprofitant per repassar tot el que m'he pogut perdre, i més ara que no tindrà cap repercussió, espero...
Només dir que sempre he pensat que la soletat no és pot compartir, penso que és el sentiment més personal e intransferible, i al mateix temps el més angoixant o balsàmic, segons com el visques. Però llegint-vos a vatros, q tota l'estona parleu de compartir soletat i silencis...m'adono que potser d'aquí prové el meu tant recriminat individualisme.

Sus. -

Gràcies per ho de "inconfundible" ;o) Petonets.

Dora -

Al que jo em referia és que no sempre pots escollir NO estar sol, i aquest és el problema: estar sol sense voler-ho. Com tu dius: "quan la vius d'una forma imposada".

Sí, el meu post al www.dorum.tk sobre el silenci ve a dir això mateix: no qualsevol serveix per estar en silenci. És més, jo puc gaudir-ne amb unes persones i no amb altres. I, el que admiro, és que aquestes persones m'ho permetin. Però sempre és necesari tenir algú al costat... i que aquest algú tingui la capacitat.

Sus, el Carles ja ho va veure que el comentari era teu... Ja ho veus, hi ha cops que no fa falta dir qui ets: ets inconfundible.

Un bessito

Sus. -

De vegades si que pots triar-la la soletat. De fet, moltes vegades és millor estar sol que mal acompanyat. El problema és quan la vius d'una forma imposada, no per pròpia elecció. En quant al silenci, em referia a que no tothom és capaç d'estar en silenci amb una altra persona que en aquell moment ho necessita. No tothom serveix.
(Per cert, l'anònim era jo, que em vaig descuidar de possar el nom.)

Dora -

El silenci només es pot compartir si no estàs sol.

Dora -

El perill de la soledat és que realment no pots escollir-la. Crec que la veritable dificultat és no triar-la.

Anónimo -

El perill de compartir la soletat és que has de triar molt acuradament als teus companys, ja que, si t'equivoques, corres el risc de sentir-te més sol del que estaves d'origen. No tothom sap compartir un silenci.

Dora -

De nada.

És de justicia que te'n dediqui un, especialment si tu em dónes el motiu de l'escrit. Ja està bé de tant plagiar... almenys he de donar les gràcies.

Ginés -

Soy Ginés. Siempre me olvido el nombre

Anónimo -

Gracias guapetona. Muy apropiado.

Dora -

A Ginés