Una estació de França

Les estacions de tren tenen un encant especial. N’hi ha una, visitada en dues ocasions, que em té el cor robat.

Recordo que l’últim cop, després de quasi una hora de cua per arribar a la taquilla i aconseguir el bitllet que ens permetia l’entrada, vam accedir per una de les portes laterals decidits a seguir l’itinerari recomanat i visitar totes les estances, des de la gran nau central fins els menuts recintes annexats. El recorregut incloïa una preciosa cafeteria, dominada per un gran rellotge i oberta a una terrassa des d’on contemplar la ciutat. Després de cinc hores, quan les forces semblaven defallir, ens vam dirigir al gran saló d’aranyes de cristall amb funcions de restaurant. Recuperats vam prosseguir gaudint de l’estació. Abans d’acabar la visita una veu ens va informar pels altaveus que el centre tancava les seves portes i es pregava la sortida dels visitants, impedint fer efectiu el desig inicial de conèixer tota l’estació i permetent crear la il•lusió de tornar algun dia.

Va ser llavors, ja sortint, quan Carles em va dir: "Aquest sembla un Klimt". Efectivament, durant els darrers segons ens vam poder meravellar amb Roses Under the Trees. Tot un plaer.