Possibilitat 1

Tomàs va pujar al tren amb signes visibles de fatiga, els ulls injectats de sang i els llavis ressecs. El dolor del pit s’havia estès en totes direccions: ara, una fina línia de malestar començava des del diafragma, recorria el pulmó dret i pujava pel coll fins situar-se al darrera de l’orella. Ja estava fart de rècipes farmacèutiques, solucions homeopàtiques i beuratges miraculosos. Només necessitava consol. Envejava als creients que amb la seva fe eren capaços de superar qualsevol dolor, llàstima que ell era agnòstic. Va demanar al seu Déu, al seu indeterminat Déu, a qualsevol Déu, que li enviés el seu deixeble, alguna mostra de la seva existència, alguna prova que li permetés creure.

Julia es preparava per baixar a la propera parada, amb la indumentària hip-hopera i els auriculars arrapats a les orelles anava recollint les partitures sobre les que estava treballant. Havia aconseguit gravar una maqueta però semblava no agradar a ningú. Els seus pares, els seus amics, el seu xicot, tots es mostraven totalment impermeables al sentiment que emanava d’aquelles cançons. En canvi, ella no podia evitar caure rendida al ritme de la melodia ni volia deixar de cantar, mentre agafava la bossa del terra va dir: “The way is the stone, and this stone is your heart”.

Tomàs va alçar la vista fins topar amb la mirada de Julia. Es van somriure amb malenconia, perquè tot i la certesa de reconèixer a la persona escollida, ambdós sabien que no tornarien a veure’s. I que continuarien buscant-se la resta de la seva vida.