Un tren més llarg

El primer que he vist aquest matí (potser no és el primer que he vist, simplement la primera imatge que la meva ment ha pogut captar) ha estat un tren -des de la terrassa es pot veure un tros de la via- i he sentit com xiulava al seu pas per la població. El primer tros anava tot ple de grafits i quan ja semblava que s'acabava, encara en quedava més de la meitat. Era un tren més llarg del que semblava.

Com la nit de sant Joan, que diuen que és la nit més curta de l'any. Mentida! És la nit més llarga, almenys a mi m'ho sembla perquè és la nit que tinc més temps. Ahir a la nit vam celebrar Sant Joan. Sí, ja ho sé, ni el calendari ho anuncia ni el sol està em la posició que pertoca a l'equinocci d'estiu. Però nosaltres el vam festejar. Estela, Maria José, Sergi, Miquel Àngel, Ginés, Víctor, Mari, Artur, Jesús, Carles... tots sou un encant! Sant Joan amb tots els ets i uts: pel matí xeringada i escumada (era festa major), després dinar , a la tarda partideta de matapatos (o el cementiri), per sopar coca i cava, a la nit ball, petards i encís a l'aigua del mar quan ha sortit el sol (per variar, no me'n recordo dels desitjos).

Per cert... potser no és massa coherent el que avui escric... però l'aigua de València encara no ha estat eliminada de la sang!