Rosalia (1): el primer contacte

Rosalia 0

Un cop superada l’estació de Badalona, el tren es va buidant i les persones que han hagut de sofrir les frenades i accelerades brusques estirant el braç per agafar-se a la barra d’acer més propera poden anar ocupant el lloc dels que van baixant.

Una noia s’aixeca davant meu i jo (amb més civisme que ganes de seure) ofereixo a Rosalia el seient. La senyora aprofita l’oportunitat i em dóna les gràcies, jo –distant– li responc que no es mereixen.

Quan pensava que tota interacció entre aquest personatge i la meva persona havia finalitzat, Rosalia –que duia un ventall roig a les mans– treu un pai-pai de la bossa i em diu:

- Nena, fa molta calor. El vols?

Nena! Nena! Em va dir nena... clar que també va dir senyora a l’altra i, ni en un cas ni en l’altre el substantiu corresponia a la persona. Nena! Que tinc trenta-t..., que tinc molts anys jo perquè em diguin nena, que jo sóc de les que ja els diuen Seyora, a quin pis va?... Nena!

La senyora Rosalia acabava de guanyar dos punts: un per dir-me nena i l’altre per deixar-me el pai-pai. Realment, feia molta calor.