Històries del tren 2004*

Aquesta és una decisió meditada que em dol en l'ànima, però tot té un inici i molts cops també una fi. Per això avui t'informo que jo baixo a la propera, que no continuo aquest viatge, que el meu trajecte ha arribat al seu destí. Però abans de l'adeu vull escriure unes darreres lletres per transmetre què ha significat l'Històries per mi.

A nivell particular aquest blog és una imatge del meu jo més íntim, més sincer, més personal. Cada segon rellevant del darrer any està descrit entre aquestes línies, cada persona que significa quelcom per mi està present entre aquests posts, cada fet transcendent en la meua vida s'amaga en les seues pàgines.

Però a més, m'agradaria que sabessis que no només ha estat un acte d'exhibicionisme, també m'he sorprès a mi mateixa refrescant la pàgina en busca de comentaris, vigilant les estadístiques, navegant als blogs cercant una ànima bessona. M'agradaria donar-te les gràcies (especialment a tu Derkon, a tu Ignasi i a tu Abox) per fer d'aquest, un viatge per recordar.

Si vols parlar amb mi sé que em trobaràs, només has de buscar entre les persones anònimes que viatgen al teu costat.

Dora Farnós i Rovira 2004

Nua*

Avui volia pujar al tren nua i començar a riure d'aquells que es disfressen: de les nenes que volen ser dones i les velles que volen ser adolescents, dels tendres amb cuirassa de cuir i els llops amb pell de xai, dels que es deixen portar per les modes i els que fan crucifixió a les marques... Volia pujar nua i riure d'ells, fer veure que els que van nus són ells. Però... feia massa fred.

Moltes felicitats, Carles.

Gent anònima amb la mateixa fi*

Pujo al tren i prenc possessió del meu seient preferit. Miro per la finestra i reconec el paisatge que diàriament m'acompanya. Em fa l'efecte que la gent que hi ha al meu voltant té el mateix destí que jo i un calfred em gela el cor. Menys mal que no conec a ningú dels que m'acompanyen en aquest viatge, menys mal que ell està a casa i avui no hem compartit camí. Una idea passeja per la meva ment, intento allunyar-la. Torno a mirar al meu voltant, gent anònima amb la mateixa fi.

Així que això és la mort, gent anònima amb la mateixa fi.

La Júlia i Boccaccio

La Júlia s’amaga darrera els vidres d’unes petites ulleres rodones. El llibre que llegeix actualment crea una doble barrera, física i intel·lectual, amb la resta de viatgers. Ara passa per una època en la que li interessa el renaixement i, només seure, obre el Filócolo i s’entrega a la lectura.

Però avui un jove, ben plantat, atractiu i interessant ha captat la seva atenció en passar pel davant. De fet ella ha pogut apreciar des de primera línia la perfecció del seu cul. Ara la dolça aroma li recorda un i un altre cop que ell és allí, a tocar, que només amb un moviment lleuger de ma pot acariciar-li els cabells. Sense voler ha aixecat la mirada i s’ha creuat amb la d’ell, que li ha retornat un somriure. Tímidament la noia també ha somrigut.

Els viatges llargs em neguitegen- li confia el noi.
Jo intento passar el temps llegint, les distàncies es comprimeixen i el trajecte se’m fa curt- respon ella per continuar la conversa.
Ah! Boccaccio!- diu el noi mirant les tapes de l’exemplar
Però no és el Decameron!- aclareix ràpidament mentre és posa vermella.

El pitjor de tot és que si ell no hagués estat tan bo tota l’escena li hagués produït arcades.

Temps

Sembla que el temps ho ha de posar tot al seu lloc, hom confia cegament en que aquest és el remei miraculós que dóna la pau i tothom acaba posant-se en les seves mans esperant la cura.

Però mai ningú explica que has de prendre una decisió: pujar al tren del temps i permetre que el seu viatge se t’endugui ben enllà o seure còmodament a sobre d’un petit turó des d’on poder contemplar com la resta passen de llarg.

El problema és que en algun moment, inevitablement, trobes a faltar l’opció descartada. Encara que només sigui perquè quelcom que no ha passat és modelable als propis desitjos.

Tiges de blat amigues

Un camp de blat és travessat en diagonal per un tren d’alta velocitat. La imatge s’observa des de certa alçada i es pot veure com l’ombra del tren acaricia les espigues del cereal. És el fantasma del tren el que diverteix al camp car, en privar-lo del sol, li fa pessigolles fresques. També és la imatge gris la que gaudeix del plaer del contacte, la que comparteix els segons de màgia, la que frueixi del joc.

El tren mai no podrà conèixer el tacte suau i càlid d’aquelles tiges que imagina amigues. Perquè, en realitat, elles mai han sabut que ell existeix.

Experiment: tren, guardiola i contemplar

Dreta: El passat novembre es va commemorar l’arribada del primer tren a Guardiola de Berguedà al 1904. Aquest va estar un canvi significatiu per la quotidianitat dels habitants de la població, ja que va possibilitar l’arribada, amb el tren, de la industrialització. Els ciutadans de Guardiola van deixar de contemplar el progrés per permetre irrompre aquest en les seus vides.

Esquerra: Un nen entra en un tren i troba una guardiola. Sembla que ningú més s’adona de que el petit objecte, segurament replè de monedes, està a disposició de tothom. El nen, després d’estar molta estona contemplant la guardiola, intenta prendre-la, però aquesta desapareix misteriosament. El transport públic és una veritable guardiola, no només ens permet estalviar en el present, si no que és una inversió per al futur. Però quan no entenem aquesta funció, la guardiola desapareix.

Puri m’explicava ahir, que si escrius amb la mà dreta o amb l’esquerra la part del cervell que s’activa és la inversa i el to dels escrits canvia. Jo no sé si això és veritat, però he volgut fer l’experiment. He agafat tres paraules a l’atzar i m’he proposat escriure dos petits relats amb les mateixes. Aquest ha estat el resultat.

Més bruta que una aranya

Això és el que hagués dit ma iaia, que tenia molt mal caràcter però que era molt neta ella, de la xica que ha segut aquest matí al costat del Carles al tren. La senyoreta ha deixat un petit tetrabrik entre els dos seient i, de miracle, no ha tacat l’abric del meu company. Amb les anades i tornades del tren, l’envàs ha anat a parar al terra i la mica de suc que encara quedava dins del recipient s’ha vessat pel terra. En el moment en que el senyor que seia al meu costat ha baixat, ella a posat les soles de les sabates (allò amb el xafem les caguerades de gos i els mocs que hi ha pel carrer) a sobre del seient...

Ma iaia sempre deia que encara que no tingues diners sempre has d’anar ben pentinada i amb les sabates netes, que això et dóna respectabilitat. No cal que us expliqui que aquests són detalls que no li deuen interessar el més mínim a la nostra companya de trajecte.

Buena gente

Ara no recordo si Uzala deia que el ferrocarril era buena o mala gente. És curiós com algú pot arribar a classificar el món en aquests dos grups i, encara molt més curiós, com no necessita de cap matís per diferenciar els elements dins d’aquests. Així els caçadors furtius, el tigre de Bengala i la nit a l’estepa siberiana són mala gente mentre el capità, els ocells del bosc i l’aigua -si no s’enfada- són buena gente.

El que sí recordo és com dos amics s’acomiaden al davant d’uns arbres que donen profunditat a una imatge totalment blanca on només les vies del tren destaquen sobre la neu.

Una imatge que et congela l’ànima.

Moon River*

Aquesta nit no he dormit. És millor no anar al llit, perquè si agafes el son corres el perill de no despertar-te a temps per agafar el tren de les 10:45. Cada setmana agafo aquest tren per anar a veure al meu tiet, bé... en realitat no és el meu tiet però a mi m’agrada cridar-lo oncle, fa més personal la visita. Ell em parla del temps, és del que parlen les persones quan no tenen res a dir-se. I jo l’escolto com si veritablement aquella conversa fos realment interessant. El que més m’agrada de les visites al tiet és l’estona que passejo per les avingudes intentant vèncer la son i esperant que el nou dia em permeti lluir les arracades de zèfir blanc (els diamants són de mal gust abans dels 40). He comprat petits croissants francesos i me’ls he menjat mirant els tresors que una reconeguda joieria exposava als seus aparadors. I he fet un sospir gaudint d’aquest meravellós dia, que no és negre ni és vermell... és un preciós dia de primavera en el que el sol comença a tenir tanta força que em permet gaudir de les delicades ulleres de sol.

Llàstima que no dormir, l’oncle, els aparadors, les arracades de zèfir i les ulleres de sol siguin la causa dels meus dies vermells.

Potser per això cada cop que sento aquesta cançó m’agafen ganes de plorar.

Per plorar o per riure

Aquest dies tothom està seguint els postulats de Keynes i es dedica a transformar tots els seus ingressos en consum deixant a zero l’estalvi i promovent la inversió del futur.

[No sé si aquest economista –amb capacitat per desautoritzar al govern britànic per la política que volia adoptar acabada la Gran Guerra– va analitzar mai les conseqüències d’aquest consum sobre la globalitat de l’economia a llarg termini, no sé si durant aquells anys –que la gent moria de gana i l’atur estava a l’ordre del dia– algú es va preocupar de pensar en consum responsable... Però el fet és que ell va donar un gir a l’Economia, amb una perspectiva mai aplicada fins al moment. Potser Keynes avui sembla un capitalista insensible i les seves teories requereixen matisos, però en aquells moments va permetre avançar a aquesta ciència.]

Com deia, tothom va ple de paquets i bosses i, si prou difícil és avançar dues passes un dia de vacances, més ho és quan el volum per individu augmenta desmesuradament. Hom està cansat de passejar i fastiguejat pels compromisos nadalencs i tendeix a oblidar que el civisme s’ha de mantenir durant tot l’any, aquestes dates no ens eximeixen de comportar-nos com éssers socials que hem de conviure.

Per això el fet d’intentar pujar al tren amb una càrrega considerable, vigilant de no perdre res pel camí, no caure en l’intent i amb prou rapidesa com per agafar un lloc no hauria de representar un motiu per faltar al respecte. Però no tothom ho té tan clar.

Dos matrimonis es donen empentes per pujar al tren...
Per plorar- La senyora d’un dels matrimonis li diu al seu home: Catalán tenía que ser, con todos esos paquetes me ha empujado y no me dejaba entrar.
Per riure- El senyor eludit li respon: Y con los bolsillos llenos.

La gran il·lusió*

Pugin senyores i senyors al tren circular. Els oferim el viatge de la seva vida. Pugin i seguin, si es deixen portar nosaltres els prometem un viatge ple de fantasia. En finalitzar el trajecte els assegurem que no desitjaran baixar. Potser alguns intentaran abandonar el tren en marxa i altres seran convidats pel propi revisor a no continuar, però tots es quedaran amb el regust d’haver perdut quelcom en el trajecte. Si són ambiciosos, aquest és el seu tren! No dubtin en pujar! Nosaltres ens encarreguem de fer-los creure que el que veuen per la finestra és la seua vida, encara que en realitat no la viuran mai... perquè el tren circular continua donant voltes sense parar.

Whistle Stop Café*

Uns segons abans el món es para per donar pas, immediatament, a la remor del seu bategar. Encara no ha arribat quan ja pots endevinar la seua presència i la certesa del fet et desconcerta perquè cap dels sentits dona suport a la intuïció.

És més, pots notar com passa, com la seua imatge es reflecteix als vidres de les finestres de l’estació, com s’emporta en una dolça dansa tot el que hi ha al seu voltant, com modifica l’entorn i el redefineix deixant la seua empremta, com la seua marca encara resta impertorbable quan el tren ja ha marxat...

I tu continues asseguda al porxo del Whistle Stop Café esperant que quelcom interessant canviï la teua vida. Sense adonar-te’n que ell ja l’ha canviat.

Marlboro

Mi madre me ha dejado dos paquetes de Marlboro en la habitación ¡es tan mona! Siempre que va al estanco me compra un par de paquetes… La verdad es que mi madre y yo nos parecemos mucho, puedo hablar con ella de cualquier cosa y siempre coincidimos. Menos en la ropa, cuando hablamos de ropa terminamos discutiendo, ella se pone como una histérica porque no quiere que la coja nada de su armario. El sábado me castigó, aún piensa que puede castigarme, por haber cogido su top dorado… ¿tú crees? Le dije que se tomara un par de Valiums, a ver si así se tranquilizaba.

Pues, como te decía, estos cigarrillos que estamos fumando entre vagón y vagón son cortesía de mi madre… ¿te he dicho que nos parecemos mucho?

Caguerades de coloms

Milers de caguerades de colom omplen el terra de l’estació. Constitueixen un mosaic surrealista orgànic que s’escapa de la quotidianitat per endinsar-se en la provocació visceral. L’expressivitat de la creació representa un xoc frontal contra els sentits més profunds, no perquè el públic mostri rebuig si no perquè aconsegueix arrencar la por. L’obra traspassa el temps i, tot i actuar ara, exerceix un efecte sobre el després en estar inspirada en el futur més immediat. I és que, tot i que les caguerades estan al terra, tothom mira al sostre.

Five o'clock*

Una parella d’avançada edat decideix berenar durant el viatge. Ella extreu dues tasses de plàstic d’una bossa i ell un termo des d’on aboca un líquid calent als dos recipients. Apura al màxim –quasi fins que el beuratge sobreeixís– amb la intenció, suposo, de que tots els viatgers puguem gaudir del plaer de provar-lo en el proper revolt. I ambdós procedeixen a beure-se’l amb gustós deliri. La primera tassa no els ha saciat, per això decideixen prendre’n una segona i, així, exhaurir-lo. En acabar, unes petites pastes de caramel –delicioses, us ho asseguro, Susan me’n va donar a provar una vegada– els proporcionen el darrer plaer al paladar.

Miro el rellotge i passen uns deu minuts de les sis... les five o’clock a London.

Polles d’aigua*

Te’n canses de veure. Penso que ara, a l’hivern, és més fàcil... Sí, pot semblar estrany perquè n’hi ha menys, però justament la baixa densitat permet fixar-te –si tens l’interès, clar– en els exemplars que apareixen per la platja en busca d’aire fresc. També la temperatura influeix, per això s’exposen durant més estona als preuats raigs de sol i per molt que un cop de vent fred les faci encongir, mai perden la seua fermesa. Es curiós com escullen i s’aglomeren en determinades platges i cales, restant la resta de litoral totalment desèrtic. I com desafiants s’enorgulleixen de la seua llibertat mentre hom continua el seu viatge cap a les responsabilitats diàries.

Cafè, copa i...

Els dos arriben corrents a l’andana i ella, mirant als panells li prega esbufegant:
– Digues que és el de Vic.
– No –li respon ell amablement–, són el de Sant Vicenç i el de Blanes. No ho veus des d’aquí? Aproxima't!

Ella no reacciona, se li ha quedat la boca oberta i els ulls perduts intentant esbrinar en quin punt ha comès l’errada. Recapitula mentalment els últims moviments, mira el rellotge, comprova l’andana i, finalment, torna a mirar el plafó lluminós que informa de l’arribada dels propers trens i on ja no apareix el de Vic, el darrer de Vic.

Ell té els ulls il•luminats i un somriure ple de picardia se li escapa sota el nas. Recorda fa uns minuts quan els dos han discutit per qui pagava el cafè, ell tenia l’import just però ella s’ha encaparrat en convidar amb un bitllet de 100 euros. En veure el tamany del bitllet ell ha reaccionat ràpidament, ha mirat el rellotge i ha permès que fos ella la que pagués. La cambrera no tenia canvi i han perdut uns segons valuosos que li haguessin permès arribar a temps.

Ara està esperant el moment idoni per dir-li:
– Bé, sempre et pots quedar a dormir a casa...

L'ós de peluix

Sóc un ós de peluix i estic lligat a una de les columnes de l’andana de Sagrera. Aquesta sembla una estació fantasma: pareix no estar operativa, fa l’efecte de que només sigui una porta ferroviària d’entrada i sortida a la ciutat. Clar que, de fet, jo només puc veure el que passa pel davant dels meus ulls i és limita a uns centenars de trens diaris. La meua posició, o potser seria més encertat dir el meu estat, m’impedeix veure el darrere. Intueixo que allí hi ha algú. A vegades sento parlar hom, moure caixes, caure paquets... A vegades sento l’olor d’entrepà, de massatge barat, d’humà suat... No sé si són reals o és tracta d’un món imaginari que permet substituir la buidor de la ignorància en no poder comprovar la seua presència, però la por a estar sol és més gran i fins que algú em vingui a deslligar esperaré, quiet, sense demanar ajut... no sigui cas que ningú em pugui sentir.

Monopoli

Repassem els apunts de la facultat... Monopoli és aquell mercat caracteritzat per un únic oferent d’un producte molt homogeni que normalment està protegit amb barreres d’entrada que li permeten aconseguir beneficis extraordinaris i que, en ocasions, pot patir barreres de sortida.

Els meus apunts estan quedant obsolets, ja que els exemples de monopoli que eren vàlids en aquells moments s’han convertit en oligopoli o en competència oligopolística. I és que les cadenes de televisió, la telefonia, les companyies aèries, d’aigua, d’electricitat, de gas i demés empreses monopolístiques que abans eren protegides per l’estat atenent a raons polítiques (socials o de seguretat), han hagut d’adaptar-se als nous temps a mida que la societat (i algun polític interessat en aconseguir finançament ràpid) els requeria una obertura. No sense el conseqüent benefici per un grup molt reduït de la població (recordeu el cas Telefònica?).

Tot i això, encara queda un monopoli a l’estat: RENFE. I no estic trencant una llança per eliminar el monopoli ni per privatitzar-lo, perquè tot i que el terme monopoli ens pot semblar dur, hem d’entendre’l també com una eina per assegurar un producte o un servei a tothom, sense que el benefici marginal del productor (oferent) sigui l’única raó que determini si l’empresa té sentit d’existir.

Però si l’empresa ferroviària continua presentant beneficis potser siguin molts els que es freguin les mans, com va fer l’anterior govern, i pensin en subhastar el darrer monopoli que queda. Ep! Tampoc estic convidant a no pagar, si no a fer una reflexió sobre una empresa sostenible que pot millorar el servei perquè aquest sigui accessible per tothom i, fins i tot, pot representar una font d’ingressos a l’estat.

Per acabar, és la justícia un servei? Arribarà un dia en que també es decidirà privatitzar-la adduint a l'eliminació dels monopolis? Ens deixarem convèncer per aquells que tenen per déu i creença el lliure mercat i la competència perfecta? Concertarem els jutjats i les presons com hem fet amb les escoles i els hospitals? Farem concessions com hem fet amb les autopistes? I és que personalment penso que hi ha drets que estan per sobre de les regles del mercat i que aquestes no són vàlides per tot ni per tothom.