Moon River*

Aquesta nit no he dormit. És millor no anar al llit, perquè si agafes el son corres el perill de no despertar-te a temps per agafar el tren de les 10:45. Cada setmana agafo aquest tren per anar a veure al meu tiet, bé... en realitat no és el meu tiet però a mi m’agrada cridar-lo oncle, fa més personal la visita. Ell em parla del temps, és del que parlen les persones quan no tenen res a dir-se. I jo l’escolto com si veritablement aquella conversa fos realment interessant. El que més m’agrada de les visites al tiet és l’estona que passejo per les avingudes intentant vèncer la son i esperant que el nou dia em permeti lluir les arracades de zèfir blanc (els diamants són de mal gust abans dels 40). He comprat petits croissants francesos i me’ls he menjat mirant els tresors que una reconeguda joieria exposava als seus aparadors. I he fet un sospir gaudint d’aquest meravellós dia, que no és negre ni és vermell... és un preciós dia de primavera en el que el sol comença a tenir tanta força que em permet gaudir de les delicades ulleres de sol.

Llàstima que no dormir, l’oncle, els aparadors, les arracades de zèfir i les ulleres de sol siguin la causa dels meus dies vermells.

Potser per això cada cop que sento aquesta cançó m’agafen ganes de plorar.