Lynch, com t’odio

Finalment ha passat. La noia que es maquilla durant el trajecte m’ha mirat. En fer-ho ha somrigut grotescament, amb els ulls fora de les òrbites i ensenyant les dents tortes. Dos seients més endavant un nan ha començat a saltar fent cabrioles i rient estrepitosament. Una nena m’ha assenyalat amb l’índex mentre li feia confidències a l'avi que seia al seu costat, tapant-se la boca amb l’altra mà perquè jo no pogués esbrinar de què xiuxiuejaven. La cara de desesperació ha alarmat a l’amable senyora que hi havia al meu davant, haurà estat aterradora perquè la senyora m’ha agafat de la mà i dolçament m’ha demanat si em trobava bé. En aquells moments ha entrat un revisor al vagó i la noia, el nan, la nena, el vell i, fins i tot, la senyora amable s’han posat seriosos de cop i han començat a desfilar, un darrere l’altre, cap a la porta de sortida sense deixar de mirar-me.

Mentre el revisor em demanava: és el trajecte del seu gust?

Imatges sobre paper

Una via descendeix la pendent del terreny per abandonar-lo i perdre’s en l’interior de l’aigua. I no es tracta d’una via morta, ans al contrari, tot i desaparèixer gradualment sota el dolç líquid, convida a seguir-la, a demanar-li el motiu pel qual ha decidit deixar aquest món i enfonsar-se en les profunditats. I així ens revetlla la seua essència i, amb ella, l’essència d’una comarca. Deprimida, maltractada per boletaires i esquiadors, per centrals tèrmiques i carreteres, aquesta havia estat en altre temps terra de miners. Un sistema de plans i de vagonetes permetia baixar el carbó des de la muntanya i el tren era utilitzat per transportar el producte de la seua terra i del seu treball fins al mercat de matèries primeres. Ara el pantà se l’ha menjat i amb ell part de la seua història.

Sombra aquí, sombra allà*

La popular cançó de Mecano (que a ningú se li acudeixi demanar-me quina cançó? o qui és Mecano?, perquè puc entrar en una crisi d’edat... que jo sóc de les que pensen que encara sóc jove!); com deia, la popular cançó em persegueix. Des de primera hora del matí les notes apegaloses s’han enganxat com paparres en el meu subconscient i em sorprenc cantant-la cada cop que baixo la guàrdia. Esperant el bus, fent fotocòpies, al bany... qualsevol moment és bo perquè la maleïda tonada s’apoderi, no només de la meua ment, també de les cordes vocals i m’obligui a cantar estrepitosament, tot s’ha de dir. El detonant d’aquest malson que estic vivint ha estat una senyora que es maquilla durant el trajecte en tren.

Només espero no somiar amb ella aquesta nit!

Surrealisme*

Al meu davant hi ha un xic que, tot i que ja ha acabat la seua jornada laboral, aprofita el trajecte per continuar llegint el que sembla un manual tècnic. Va vestit amb una camisa grisa, uns jersei cru i uns dockers de color marró. Ell se sent còmode amb aquesta roba, però algun cop els amics li han recriminat que vesteix de mitjana edat.

Està tant concentrat llegint que no s’adona que ja hem arribat a Vilassar, en sentir la sirena sonar mira cap enfora i corrents baixa del tren. Cinc segons després, just quan el tren ja ha començat de nou la marxa, un altre xic idèntic a ell (juraria que amb la mateixa fisonomia i la mateixa roba) entra des del vagó del davant.

Entre línies*

Una boleta de pèl roman per uns segons parada, mirant a dreta i esquerra en busca del camí correcte. Mou els bigotis en un gest de concentració i decideix avançar cap endavant, però a les poques passes el dubte l’envaeix i torna a interrompre el pas. Ara es frega amb les extremitats els ulls, xicotets i brillants com caps d’agulla, i torna a mirar a munt i a baix. S’adona que no té perspectiva i decideix pujar a sobre la via, esperant que l’alçada li permeti esbrinar cap on ha d’anar. El tren arriba i una fortor de ferro socarrat envaeix l’estació de plaça Catalunya.

Entre línies: Si no saps on anar, millor quedat parat... No sigui que t’esclafin com a una rata!

Records com verges

Una agradable olor impregna l’ambient del vagó. Per mi és familiar, però no sé identificar-la. Intento ensumar tancant els ulls perquè pugui associar-la a un record, una persona o una activitat, però l’aroma s’escapa. Com més atenció li dedico més s’amaga, per això decideixo oblidar-me sabent que em passaré la resta del dia pensant amb la dolça olor. I llavors, com una verge que es deixa festejar però que no permet que la toquin, torna a aparèixer. Torna l’aroma. I jo la ignoro, sabedora que d’aquesta manera no se’m negarà. L’ambient és relaxa i els records flueixen: el viatge d’Anna Mari a Estambul, el darrer cap de setmana a Berga, l’olor de fruita... és l’aroma de té soluble de poma. Deliciós.

Guàrdia Civil

Hem avançat a la Guàrdia Civil... i per la dreta!

Ja!

Elefants i soldadors

A l'hora de dinar molts es posen la bata blava amb el logotip de l'o vermella i és impossible diferenciar qui treballa a oficina i qui a taller, potser aquest és l'objectiu.

Mentre ens infiltrem entre les seves taules i mengem el seu dinar no puc deixar de mirar aquesta gent que m'envolta. Penso que nosaltres fem el mateix, ens posem una bata blava imaginària, adoptem els seus hàbits, parlem sobre el que els interessa i intentem que ells tampoc puguin diferenciar qui és de l'empresa i qui només està de pas.

Però realment hi ha un ells i un nosaltres i la diferència rau en que nosaltres, amb sort, podrem ajudar-los a pintar elefants, mentre que el soldador que ara està segut al meu costat esta creant una història... una història del tren.

La noia de Calella*

L'Àngel em va enviar un SMS per trobar-nos a l'estació i compartir el trajecte en tren. Ja m'havia explicat, també per SMS -o sigui que no massa àmpliament- que ara estava sortint amb una noia de Calella i que, a vegades, agafava el mateix tren que jo.

No sé quan temps feia que no parlàvem, així, cara a cara. Per això em va venir de gust estar una estona amb ell, que m'expliqués com li anava la vida i poder contar-li com anava la meva. Ell i jo havíem estat parella, però d'això fa molts anys, no recordo quants. Suficients com per cultivar una amistat i trencar totalment aquella teoria de que un xic i una xica no poden ser amics (o potser corroborant-la, ja que nosaltres ja havíem superat aquesta etapa).

El fet és que em va explicar com li anava amb aquesta noia i em va donar detalls que no em veig autoritzada moralment a desvetllar. El que sí puc dir és que és el segon cop que surt amb ella, que ja van tenir una relació fa molts anys i... per les dades crec que aquesta és la tia amb la que es va enrotllar quan em va deixar.

No em vaig atrevir a demanar-li, ni si realment era ella ni en quin ordre va passar. De fet, ja no m'importa!

Un conte que no compta (3)

Hi ha cops en que el món dóna una volta sencera i tens la sensació de que has completat un cicle. Potser demà em ve de gust explicar-vos un d'aquests moments.

Avui només tinc el temps suficient per dir-vos que ahir a Ferrocarrils vaig tancar un d'aquests cicles, professionalment parlant: Clínica del Remei – Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

I no sé si m'agrada, perquè això de que la vida sempre tingui un final correcte, de que cada esdeveniment que succeeix posseeixi un sentit específic, que res sigui en va... em fa por.

Em recorda les aventures gràfiques en les que no et pots equivocar i has de repetir la mateixa escena milers de cops fins que agafes les maragdes verdes dels arbres que et permetran vèncer la foscor de la cova.

Em recorda un conte que no compta.

Manresa

- Nens, que aquest no va a Manresa!
- Ja deia jo, a mi m'estava desconcertant el mar...

El Teatre de la Màgia

A Arc de Trionf puja un pillat que només seure comença a tremolar. Un senyor, en veu baixa, comenta que tot és una farsa perquè el noi estava molt tranquil mentre esperava el tren a l’andana.

Abans d’arribar a Catalunya deixa la bossa sota el seient i passeja de punta a punta del vagó cantant (desgraciant) una cançó de Bob Marley. En acabar demana quanta gent és feliç, perquè ell ha estat contractat –segons explica– per l’empresa de transports per fer enquestes sobre la satisfacció dels usuaris. Evidentment la gent o no és feliç o no té ganes de explicar-li-ho, per això només una persona (amic de l’individu?) aixeca la mà manifestant la seva felicitat. El noi entra en bogeria, crida que aquest món està podrit i baixa ràpidament del tren, que ja ha arribat a Catalunya, deixant la bossa al vagó.

Encara té temps de tornar a pujar i agafant la bossa i passant el plat requerint una almoina diu: Estaveu acollonits, eh? Doneu uns euros pel Teatre de la Màgia!

L’O vermella

Si us fixeu, pujant o baixant d’un vagó, sol haver-hi una placa amb el nom del fabricant. El fabricant –no: un fabricant- perquè crec que tots els trens que circulen per Catalunya han estat produïts per la mateixa casa francesa.

Doncs el passat dimarts a les 22:00 hores, servidora va convèncer al seu copilot oficial per anar a fer un viatge fins la planta de fabricació que la casa té al Vallès.

El resultat va ser que -després de trobar moltíssimes cruïlles, agafar i deixar tres autopistes, girar i tornar a girar pels carrers de Mollet (o Sant Fost, encara no sé on estàvem) i recórrer en més d’una ocasió els 360 graus de les infinites rotondes que es van posar enmig del nostre camí- em vaig trobar entrant a Barcelona per la Meridiana a les 00:00 quan, en realitat, jo havia d’anar en direcció Girona…

I sense haver vist, ni a la llunyania, la fabrica de l’empresa amb l’O vermella.

Adam i Alba (vi): La profe de francès

Adam i Alba (i): Els personatges
Adam i Alba (ii): Pagar per veure-la
Adam i Alba (iii): La parella*
Adam i Alba (iv): Tovalloles i calces*
Adam i Alba (v): Farmàcia

L’Alba havia anat a visitar a una noia perquè estava interessada en rebre classes de francès. Dies abans, quan l’Alba va trucar al telèfon -que hi havia escrit al minúscul tros de paper arrancat d’un foli penjat a la porta de la cafeteria de la facultat- per demanar una entrevista amb la noia, aquesta només li havia proporcionat el nom d’un carrer i el número, sense indicar-li el pis. Per això, aquella tarda, en arribar al lloc convingut va haver de preguntar al porter, un dels pocs que queden en una ciutat cada vegada més acostumada als enginys electrònics, si coneixia una noia que vivia en aquell edifici.

- Es francesa –havia precisat l’Alba.
- Fa pocs dies que viu aquí?
- No ho sé, però es diu Florette
- Com la de l’anunci de televisió? Sí, dona… aquella que surt corrents en cotxe i el noi la persegueix dient el seu nom. Florette, Florette… Crec que viu al tercer.

Efectivament, Florette vivia al tercer i l’Alba va sortir molt satisfeta de la visita. Els dos darrers anys Florette havia estat a París, però no era el primer cop que vivia a Barcelona i havia decidit tornar perquè aquí tenia més oportunitats d’ensenyar la seva llengua, feina que l’apassionava. Florette parlava perfectament castellà (l’Alba no va explicar res de català) i estava molt interessada en dirigir la formació segons les necessitats de la noia, això junt amb la bona primera impressió que havia tingut feien que l’Alba estigués convençuda de contractar-la.

En baixar, el porter havia tornat a parar a l’Alba i li havia demanat disculpes pel comentari sobre el nom de la noia.

- Clar –va dir l’Adam–, a la capital no estan acostumats a xerrar lliurement amb la gent, i si algú comença una conversa o és un degenerat o després se'n penedeix per si la resta de gent el confon amb un degenerat.

Adam i Alba (v): Farmàcia

Adam i Alba (i): Els personatges
Adam i Alba (ii): Pagar per veure-la
Adam i Alba (iii): La parella*
Adam i Alba (iv): Tovalloles i calces*

L’Alba i l’Adam estudien Farmàcia, de fet es van conèixer a una festa de la facultat. Acaben de començar el nou curs i l’Alba ja ha de preparar un treball sobre l’organització econòmica i empresarial d’una empresa o institució relacionada amb el sector farmacèutic. Un dels estudis presentats el passat any, explica l’Alba, va tractar sobre la recollida de medicaments i l’Adam la convida perquè parli de l’ONG amb la que ella participa, ja que entre les seues tasques està la d’enviar medicaments a paisos del tercer món. Seria interessant, diu, perquè ha hagut un canvi en els darrers temps: mentre abans els medicaments recollits a les farmàcies es classificaven i embalaven per ser enviats a paisos en vies de desenvolupament, actualment només es recullen per ser convertits en brossa d’una manera que no danyi al medi ambient reciclant-los correctament, ja que si tothom tira el xarop pel water la Mediterrània acabarà de color rosa. A més, l’anterior forma d’actuar comportava molts problemes: alguns cops els medicaments ja arribaven caducats, les instruccions d’us no eren en la llengua nativa del país, la gran diversitat de productes dificultava l'administració i s’ha de recordar que, amb sort, hi ha un metge per cada 10.000 persones. És molt més eficient i econòmic comprar pots a l’engròs de paracetamol que intentar organitzar un enviament de donatius en espècie.

Notes personals a la palm: (1) Dir al Carles que ha estat molt bona idea revisar la farmaciola per portar els medicaments caducats a la farmàcia. (2) Fer un donatiu a Metges sense Fronteres.

Adam i Alba (iv): Tovalloles i calces*

Adam i Alba (i): Els personatges
Adam i Alba (ii): Pagar per veure-la
Adam i Alba (iii): La parella*

L’Alba i l’Adam van continuar parlant durant el transcurs del trajecte sense parar massa atenció en el que explicaven ni si algú els escoltava. Per això, l’Alba va demanar indiscretament a l’Adam:
- Has netejat roba aquesta setmana?
- Clar, cada setmana en netejo.
- Doncs sempre et veig amb la mateixa tovallola...

Llavors l’Adam es va adonar de que potser algú més havia sentit el comentari de la xica i, pujant el to de veu, va excusar-se dient:
- Jo netejo roba cada setmana, incloent la meva tovallola i, així, cada setmana la tinc neta.

De cop, casualment, tot el tren va callar i, mentre jo arribava a la conclusió de que aquells dos ja feia temps que vivien junts, l’Adam va dir:
- I tu què? Fa quinze dies que no et neteges les calces!

Adam i Alba (iii): La parella*

Adam i Alba (i): Els personatges
Adam i Alba (ii): Pagar per veure-la

Després de veure com l’Adam acariciava els genolls de l’Alba, no em quedava cap dubte respecte la seua relació. Ara només restava desvetllar si aquesta havia estat passada, era present o seria futura.

La química entre ambdós joves feia sortir tantes espurnes que em vaig veure obligada a posar-me les ulleres de sol, tant per protegir-me de la virulència en forma de feromones contingudes com per atorgar als meus companys de viatge una mica més d’intimitat, intentant amb el meu gest crear una barrera entre ells i jo.

L’Adam va continuar els seus mims passant capriciosament la mà per les zones més castes i accessibles de l’Alba. Va acariciar la cara de la xica, les seues espatlles, els seus braços i, dolçament, va prémer les seues mans. Els turmells també van ser objecte de les carícies dels dits del xic. Finalment, ella es va rendir a tanta dolçor i va prendre protagonisme en el ritual d’aparellament, apartant les grenyes de la cara del noi i fent-li un bes.

Definitivament, en aquest present perfecte ells eren parella i aquell petó ho confirmava. Potser abans ja mantenien una relació o potser duraria per sempre, però això no tenia cap importància perquè l’única cosa que importava era el ara i aquell petó que es mereix un record en aquest weblog.

Adam i Alba (ii): Pagar per veure-la

Adam i Alba (i): Els personatges

Aquestes són les primeres paraules que ha dit l’Adam: No sé si vull pagar per veure-la (…) -Mmmm? He frunzit el seny i he intentat esbrinar què volia.

L’Adam mirava a l’Alba -bé, ara ja sé dues coses: que es coneixen i que no m'està parlant a mi- quan ha tornat a repetir la mateixa frase: (…) perquè es simpàtica i és guapa i està bé de cos (…) -em fa l’efecte de que no estic entenent de què parlen i això fa que pari l’orella atentament- (…) però pagar? A la facultat hi ha gent que ho fa, però jo no sé (…)

L’Alba se’l mira -ara, penso, és quan ella m’ho explica, perquè si estan parlant del que jo imagino: li para els peus; i si no, m’ho aclareix definitivament- i diu: Però, hi ha gent que li fa tall, que així sí que és capaç, però… jo que sé, és que hi ha gent molt clàssica pel món. No veus que mitjançant una webcam és diferent? A més, per aquest preu no esperaràs que sigui una model? Ja saps que et trobaràs… -Estic paranoica o m’ha mirat quan ha dit clàssica? Potser sí que ho sóc, perquè jo no he pagat mai a ningú per veure’l… bé, al teatre sí però això no compta, o sí que compta?

L’Adam canvia el cul de seient i el posa al del davant de l’Alba, li agafa dels genolls amb una mà i li acaricia el cabell amb l’altra mentre li diu: Ja, però pagar?

Amb un pam de nas! M’he quedat amb un pam de nas! Collons com passen els anys, m’he tornat una vella classicorra que no és capaç d’adaptar-se als nous temps… Perquè no m’he adaptat si realment aquests dos són (o poden ser) parella, volen pagar per mirar per una webcam i ho estan discutint tranquil·lament i oberta al tren!

Adam i Alba (i): Els personatges

Us he de presentar a Adam i Alba -per batejar-los d’alguna manera perquè en aquest cas no conec els seus noms reals i, com que tinc intenció de parlar d’ells uns quants dies, és convenient identificar-los.

Adam i Alba s’havien apropiat dels quatre seients que hi ha al costat de la porta que comunica un vagó amb l’altre. De fet no semblava que es coneguessin perquè havien ocupat els seients en paral·lel.

Adam viatjava d’esquenes al costat de la finestra i tenia les potes recolzades al seient del davant -he dit potes, perquè quan algú fa coses d’animal em permeto descriure’l com a tal- I l’Alba, asseguda a la seva diagonal, ocupava amb el cul el seient del costat de la porta i amb la bossa (i les carpetes i el mòbil i…) el que restava lliure.

Jo m’he posat enmig dels dos intentant apropiar-me del seient de les potes de l’Adam -tement interferir en una possible relació, doncs el sexe, l’edat i l’aspecte els conferia un potencial interessant a curt termini- i he espolsat la possible porqueria que s’hagués pogut desprendre de la sola de les sabates del nen amb un efecte estudiat perquè la mateixa anés a parar a la seua cara.

I sense voler m’he assabentat de la meitat de la seva vida -i que em perdonin, però vosaltres també esteu a punt de fer-ho… si voleu, clar.

D'amor i pecats

No sé si es tractava d'un conte eròtic, d'un poema d'amor o d'una confessió.

El xic que està segut al meu costat estava llegint un llibre quan ha decidit deixar a una banda el plaer passiu de la lectura per passar al plaer actiu de l'escriptura i, amb un moviment ràpid, ha amagat el llibre a la bossa i ha extret un full i un bolígraf. Jo he intentat mirar furtivament el paper blanc tacat de tinta, potser buscant una excusa pels meus posts o esperant reconèixer un gran escriptor poc mediàtic, qui sap si volent descobrir una ànima bessona o fantasiejant amb la vida secreta del meu desconegut...

Només n'he pogut rescatar quatre paraules:
prova d'amor...
tots els pecats