Històrics Brill

El (jardí del) Palau Robert és un bon lloc per fer un mos al migdia, un oasi al mig de la gran ciutat que et permet desconnectar del ritme trepidant per sentir-te lluny de tot i una mica més a prop de tu mateixa. Merles i moixons banyant-se a l'aigua estancada de la petita font, un llibre sobre una lluna provocant-te alliberar-ne un de nou al més pur estil bookcrossing, bancs a l'ombra de grans palmeres convidant al descans i exposicions evocadores com la dels 25 anys dels FGC (del 6 al 28 de setembre).

El diumenge 26 circularà un tren especial (l'històric Brill) entre les estacions de Plaça Catalunya i Reina Elisenda. Si veieu a algú escodrinyant als viatgers en busca d'una història... potser sóc jo.

El perseguidor

Entre estació i estació has anat fins a La Habana per veure els cossos dels joves a contrallum del sol de ponent aguantant una botella de rom a la ma, has passejat pels jardins de Kyoto espiant una geisha que era vestida amb vint brodats de seda natural, t’has submergit a les aigües calentes de Capri on mil espurnes de sol dibuixaven la teva figura sobre la superfície mediterrània i, ja de tornada, has tingut temps de parar a NY on la gent ballava embogida al teu voltant i una desconeguda estava a punt de fer-te un petó d’any nou.

Entre estació i estació (uns cinc minuts per als mortals) a tu et cap una vida.

El perseguidor (Las armas secretas, 1959) CORTAZAR

Et veig assegut al tren...

La teva mirada em sembla interessat, penso que amaga una història increible que mereix ser explicada i em llanço a l’aventura de seguir les teves petjades. No m’ensorro quan et prepares per baixar del vagó i continuo la meva quimera d’intentar saber que hi darrera d’aquests ulls profunds. Jo també baixo i et segueixo pels carrers amb l’esperança de que un fet, un detall, una conversa, un moviment… em desveli el que estic buscant. No em canso, però la nit cau i la foscor s’apodera de la ciutat, la gent surt al carrer amb ganes de festa i tu ets perds al mig de l’anonimat... I, amb tu, la teva història.

Miré el sitio, miré la calle,... y salí en su persecución. G. Cutillas
Cuando el presupuesto no te llega para una persecución con coches, la haces a pie. A. Amenabar.

Cotorres

Dues cotorres ocupen els seients del meu davant. No paren de moure el bec curt, robust i punxegut, car han d’extreure tot el que tenen al cap gros i rodó que identifica la seva família. Potser millor estarien tancades en una gàbia i no pel món explicant tots els afers de totes les noies del poble. Perquè, déu n’hi do, si en saben d’històries i no se n’estan d’explicar-les al tren: la filla pròdiga, la prostituta, la lesbiana, la lladre, la mare soltera, la lletja i la que no para de xerrar que, segons han dit, la senyora perd la classe en obrir la boca.

Cony! Ho haurà aprés d’elles, no?

Física

Un tren surt de l’estació A (és el segon cop que començo un post amb les pateixes paraules) a la velocitat de la llum. A sobre d’aquest tren hi ha un home corrent a la velocitat del so. A quina velocitat viatja l’home? Doncs jo em vaig equivocar en respondre, perquè:

(1) es veu que només la llum pot viatjar a la velocitat de la llum
(2) a mida que t’aproximes a la velocitat de la llum el teu temps es para i, en parar-se, no et pots moure
(3) una elevada velocitat fa caure fàcilment el cos que viatja sobre el tren

El protagonista del robatori del segle no coneixia el tercer punt, suposo que tampoc els precedents, i confiava que les mateixes lleis que mantenen un avió en el cel l’ajudessin a córrer sobre el tren… i, tot i així, va aconseguir passar a la història.

Símptomes

La noia que seia al meu costat s’ha aixecat i ha baixat a l’última parada. De fet, acabo de mirar el lloc que ocupava el seu cos i he comprovat que no hi ha ningú. Fins i tot és possible veure el paisatge per la finestra, cosa que seria totalment impossible si hom hagués ocupat l’espai de nou. Però els passatgers que acaben de pujar passen pel meu costat buscant un seient sense adonar-se que n’hi ha un de lliure a la meua vora. Fins i tot hi ha qui roman plantat a la plataforma i distretament mira cap el lloc buit.

Quan anava a La Laboral patíem (les meves amigues i jo) símptomes. Els símptomes són els efectes pels quals comença a desaparèixer gent al nostre voltant, especialment nois. Sovint fèiem un cigarret (mal costum que quasi totes hem deixat) a l’exterior de la cafeteria i la densitat demogràfica augmentava a l’espai invers d’on ens trobàvem disminuint en la nostra zona. No ens agradava massa perquè reduïa les nostres possibilitats d’establir relacions amb altres individus de l’espècie, però rèiem en verificar aquest fet.

Doncs sembla que els símptomes m’acompanyen.

Perquè?

S’han trobat casualment. Ella primer gira el cap en un intent de dissimular que l’ha vist, però a mig fer s’ho repensa i es queda mirant-lo. Ell no pot evitar adonar-se’n i la saluda cordialment amb la mà.

La noia respira a fons i es dirigeix cap a Gerard, potser no el veurà mai més i ha d’aprofitar l’ocasió per demanar-li-ho. No s’ho pensa dos cops i li preguta perquè ho va fer, perquè la va deixar, en què es va equivocar, quina va ser l’errada. Ell, potser expert en donar excuses a les dones, evita el típic ho vaig fer per tu o la culpa no és teva, pensa que amb una resposta més concreta ella es quedarà més satisfeta, encara que també més dolguda, i cadascú podrà seguir de nou el seu camí.

- Perquè ets massa reflexiva, ho penses tot massa vegades, mai haguessis vist la nostra vida com una aventura i la relació estava predestinada al fracàs per culpa de la monotonia. No ets capaç de deixar-ho tot i anar al meu costat sense una planificació a mig termini.
- Molt bé. Pugem, ara, aquí, al proper tren amb independència de la destinació, sense maletes ni bosses, sense cap planificació. Estrenem una nova vida els dos junts allà on ens porti el destí.

Ell acotxa el cap i marxa, deixant-la a l’andana, plorant per segon cop per una relació que no pagava la pena.

Confessions (2)

En mig del desconcert, entre els crits d’Estela i la desorientació dels que no havien presenciat l’escena, una dona s’apropa i l’abraça donant-li consol i calma, una persona anònima supera la llunyania que separa als que no es coneixen i ofereix el seu pit perquè la noia plori.

Confessions

Mentre estàvem a la platja esperant que sortís el sol per fer el ritual propi de Sant Joan, Estela ens ha explicat el dia que va veure com una noia queia a la via i era destrossada pel tren.

Un tren més llarg

El primer que he vist aquest matí (potser no és el primer que he vist, simplement la primera imatge que la meva ment ha pogut captar) ha estat un tren -des de la terrassa es pot veure un tros de la via- i he sentit com xiulava al seu pas per la població. El primer tros anava tot ple de grafits i quan ja semblava que s'acabava, encara en quedava més de la meitat. Era un tren més llarg del que semblava.

Com la nit de sant Joan, que diuen que és la nit més curta de l'any. Mentida! És la nit més llarga, almenys a mi m'ho sembla perquè és la nit que tinc més temps. Ahir a la nit vam celebrar Sant Joan. Sí, ja ho sé, ni el calendari ho anuncia ni el sol està em la posició que pertoca a l'equinocci d'estiu. Però nosaltres el vam festejar. Estela, Maria José, Sergi, Miquel Àngel, Ginés, Víctor, Mari, Artur, Jesús, Carles... tots sou un encant! Sant Joan amb tots els ets i uts: pel matí xeringada i escumada (era festa major), després dinar , a la tarda partideta de matapatos (o el cementiri), per sopar coca i cava, a la nit ball, petards i encís a l'aigua del mar quan ha sortit el sol (per variar, no me'n recordo dels desitjos).

Per cert... potser no és massa coherent el que avui escric... però l'aigua de València encara no ha estat eliminada de la sang!

El pensament

Les cames li tremolen i una dolçor calenta s’apodera del seu cos, es mareja una mica, li fa l’efecte que la pressió sanguínia ha baixat precipitadament. Intenta evitar aquest tipus de pensament i amb l’autocontrol aconsegueix que les constants corporals tornin a la normalitat amb rapidesa. Però s’espanta, què passarà si un dia acaba de construir el pensament que ara només s’intuïa tímidament en la seva ment? Què passarà si un dia, finalment, decideix llançar-s'hi?

La mort del hàmster (2)

No podia suportar tanta pressió. Ja feia temps que havia assumit que aquell no era el camí i tot li presagiava la fi tràgica de la història, però no sabia com plantejar-li-ho. La veritat és que ell era una mica tanoca si no podia adonar-se’n del que era evident als ulls de qualsevol. Com podia viure en un conte de fades? De nit, seia al llit per mirar com ell dormia i imaginava que estrenyia el gruixut coll de la seva parella. Aquestes fantasies li havien permès superar els primers mesos de crisi, però darrerament ja necessitava interpretar el paper amb els objectes més quotidians de la casa: l’escombra, el coixí… fins i tot el hàmster. Ah! El hàmster… amb ell no va mesurar bé les forces.

Gira el cap per escoltar com li diu: Jo baixo a la propera parada! I fa un sospir alleugerida.

La mort del hàmster*

Se’n fa creus! Com pot ser que no se n’adonés abans? Ara veu que hi havia milers de senyals anunciant que aquell no era el camí, que aquella relació no arribaria a bon port, que tot li presagiava la fi tràgica de la història… Però és més fàcil veure-ho des de fora perquè ser part implicada dificulta l’anàlisi (de fet, el propi observador modifica irremediablement l’experiment i altera el resultat). Per això, el que als ulls de qualsevol eren dos perfeccions units en un error, a ell sempre li havia semblat un conte de fades. Ara, amb una mica més de perspectiva, s’adona que es tractava de bruixes i comença a lligar caps: fa segles que no veu els seus amics, la seva vida professional ha quedat reduïda a la insignificança, ha de recórrer a la valeriana per poder dormir i a les revistes per poder cardar i el seu hàmster va morir inesperadament un dia que ella esta sola a casa.

Gira el cap per mirar la xica que hi ha al seu costat i li diu: Jo baixo a la propera parada!

El palau del tren*

Sona bé, veritat? L’he vist aquest matí quan em dirigia amb bus a la faena… El palau del tren, representeu-vos el rètol, amb l’ombra d’un palau àrab i una locomotora antiga de rerefons. No me n’he pogut oblidar ni una estona, imaginava els aparadors grandiosos mostrant unes maquetes fascinants de paisatges llunyans amb un tren centenari creuant-los. Arbres i cases petits com cigrons, ponts i rius transversals proporcionant diagonals a l’entorn, un túnel fosc amb senyals i llums anunciant la seva ubicació i un grandiós llac al centre. Potser, en un dels racons esperava veure el petit Ibertren, de via circular, que constava d’una locomotora i dos vagons que els reis vam portar al meu germà fa trenta anys. Potser somniava amb un palau que m’obrís les portes a vells records, quasi enterrats a la memòria, a punt de desaparèixer per sempre més.

Doncs no, el caràcter competitiu del món en que vivim ha substituït els trens per cotxes de competició. He baixat Aribau a baix a peu buscant l’aparador del número 15 i he pogut comprovar que els trens no interessen a ningú i que els més afavorits en l’intercanvi han estat els cotxes de F1 (fenomen que no m’explico, especialment ara que David Coulthard deixa la competició).

Una rata a l'estació*

¡Qué buena que estás! em diu el desgraciat que camina cap a mi. Aixeco la vista per fer una mirada menyspreadora buscant el penediment de l’individu, però el fill de puta encara es veu més reforçat i no canvia el sentit de les seves petjades. M’aixeco del seient de l’estació, però l’inútil és més alt que jo -ben be dos pams- i no es veu amenaçat amb el meu físic clarament més dèbil. Aixeco la veu per invitar-lo a que em deixi tranquil·la i informar-lo de que em veure obligada a avisar a la Guàrdia Urbana, però ell no canvia l’objectiu. Em dirigeixo al bar de l’estació per sol·licitar una trucada a l’ajuntament i el grandíssim cabró em segueix amb posat amenaçador. En el moment en que s’adona que la trucada s’està realitzant, l’avortament humà canvia l’actitud i comença a insultar-me: ¡Gilipollas! Això és tot el que se li acudeix… Almenys ara hem passat a un terreny en igualtat de condicions, perquè jo també li puc dir gilipolles, almenys ara està actuant en un escenari en el que jo em puc defensar… jo també en sé d’insultar. ¡Si no entiendes un piropo…! S’ha de ser la pitjor de les rates que corren per la brossa més podrida per pensar que a les dones ens agrada que el primer caracul que passa pel carrer ens vomiti un intent de frase (perquè aquests ignorants no saben ni construir una frase amb subjecte i predicat) amenaçant-nos sexualment i, a sobre, esperar que nosaltres ho entenguem com un compliment. El pitjor és que això pot passar a qualsevol dona cada dia.

6a parada: El fons del pantà*

Ha estat plovent durant tota la nit. El nivell de l'aigua ha pujat constantment i suau fins cobrir les vies. Ara, el tren sembla un gran drac blanc que neda per les aigües dolces dibuixant una fina línia que divideix en dos la nova mar per tornar-la a unir al seu darrera, només una blanca bromera -tan blanca com el drac- marca uns punts suspensius al seu pas. I el viatge és per ell: per convertir el drac en un nen, per saber que el nen és un riu, per retornar-li el nom al riu... al riu que et va salvar.

I per convèncer-me de que ningú és el que sembla, ni és igual als ulls dels altres, ni reacciona de la mateixa forma en diferents llocs, ni es manté constant en el temps...

100

No sembla gran cosa, cent. Però al darrera hi ha un esforç constant, que per mi és molt. Car no en tinc massa, de constància dic. Tampoc de capacitat per esforçar-me. Per això, el fet d'anar a viure lluny del lloc on treballo va ser llargament discutit. Una mica més i em fan signar un paper en el que reconeixia que era capaç d'assumir la responsabilitat d'aixecar-me una hora abans cada dia. I un altre en el que assumia perdre dues hores de la meua vida quasi diàriament.

Perdre. El que es perd i el que es guanya pel camí és difícil de definir i menys a l'avançada. Poc em pensava que el fet d'anar en tren una mitjana de quatre dies per setmana em proporcionaria una font d'inspiració tan àmplia. Tot i que hi ha vegades que recorro a l'experiència personal i no als fets exactes que han esdevingut en aquest mitjà de transport. Potser més del que hauria, ja que la meua vida no és tan interessant com per omplir un bloc i la de la resta de viatgers pot ser un pou de sorpreses, un llibre d'aventures, una pel·lícula divertida, una fotografia tendra i, fins i tot, un mirall on et pots veure reflectit.

He de donar les gràcies a tots els que directament o indirectament m'han proporcionat un motiu per escriure.

He de donar les gràcies, doncs, a tots els que heu passat en algun moment per aquesta pàgina: abox, chill, Ignasi, Jo, Josep, Juan Carlos, derkon, Elizabeth, Verónica, Susan, muymoderno (Angel), sushios, 4Colors, Sus, Ginés, Óscar i tu, que encara no has deixat el nom perquè jo et pugui conèixer o simplement t'has refugiat darrera de l'anònim.

L'escapulari del mascle del s. XXI

Acostumada als mascles d’escapulari al pit, als autistes de novel·la de quatre-centes pàgines, als il·luminats de vestit hindú, als festeros de petaca a la butxaca i fauna diversa que formen part de les espècies –protegides o no, en perill d’extinció o sobrepoblades– que habiten –permanentment o temporal– el tren, no m’hauria d’estranyar trobar-me algú com tu.

Però la capacitat per sorprendre’m no minva per molt que em sorprengui, potser és com la memòria que es reforça en exercitar-la en compte de desgastar-se, potser és com l’amor que creix en practicar-lo en comptes d'exhaurir-se.

Per això, el fet de que pugis al tren i escolleixis un dels seients més incòmodes per així estar al costat del moble que amaga l’extintor i poder deixar la teva llauna de refresc (light) a sobre d’aquest… em sorprèn. Per això el cordell multicolor que cau des del teu coll i que utilitzes per penjar-hi un telèfon mòbil (?)… em sorprèn. Per això el teu estil “arreglao-però-informal” de corbata amb camisa de màniga curta i sense americana… em sorprèn. I que obris el portàtil dibuixant una línia imaginària que et separa (no dels que no en tenen, perquè aquest només és un aspecte capitalista) dels que no el saben fer servir… em sorprèn.

I espero que estiguessis mirant fotos guarres baixades des del servidor de l’empresa o intentant aprendre a jugar a la buti per les partides en xarxa del migdia. Perquè si, a sobre, estaves treballant… no és que em sorprendria, és que no ho entendria.

Quina gana!

No havia menjat res des de l’hora d’esmorzar i aquest tampoc havia estat equilibrat. El cos li demanava sucre per cremar-lo amb rapidesa i xocolata per contrarestar la pèrdua de ferro que es produeix amb la menstruació.

No estava fent règim, amb els anys havia acceptat que no existien dietes miraculoses i que, en el seu cas, el sedentarisme i els gens tenien tanta o més importància que els aliments ingerits. Només intentava tenir cura de menjar sa. Però en dies com aquell no podia evitar que els instints puguessin més que el raciocini i sucumbir a la temptació.

Després d’atipar-se del plaer negre, havia decidit no menjar fins arribar a casa, on es prendria un plat ric en fibra i vitamines. Potser alguna proteïna, això encara no ho sabia. Ja estava de camí, només quedaven uns minuts i ja podria menjar quelcom saludable.

Durant el trajecte havia d’evitar pensar en el menjar, pensar en la fruita fresca, en el meló de moro, en les tallades sucoses de color roig que feien olor a… galeta salada? La senyora asseguda al seu davant havia obert un paquet de galetes salades per menjar-se’l. L’olor va despertar al monstre del seu estómac que va rugir amb virulència. La senyora va deixar de mirar per la finestra, amb la cara desdibuixada va observar la noia i després el paquet de galetes i, finalment, un altre cop a la noia.

Estirant el braç i oferint-li el paquet sencer.

Tat que sí!

Xica! Que no ho saps? Mos ha trobat faena. Tornant en tren a casa se va posar a parlar amb lo del costat i van fer amistat. Se veu qu'era l’amo d’una empresa qu'estava buscant algú entre desset i denou anys per ajudar-los… jo penso que és massa xocotet… La faena és de poca monta, fer quatre recados i passar la granera… però estarà entretingut los mesos d’estiu i farà unes perres… ja no's passarà'l dia al Moreno o al Caramelo. El que no entenc és l’horari q’ha de fer, tampoc m’ha explicat angon està l’empresa ni a què's dedica, i m’ha demanat uns quartos pals gastos… vritat que's molt estrany que no passigue la nit del dissabte a casa? Éste me l’ha tornat a fotre! Aixumara tot siguen imaginacions meues!!!