Quina gana!

No havia menjat res des de l’hora d’esmorzar i aquest tampoc havia estat equilibrat. El cos li demanava sucre per cremar-lo amb rapidesa i xocolata per contrarestar la pèrdua de ferro que es produeix amb la menstruació.

No estava fent règim, amb els anys havia acceptat que no existien dietes miraculoses i que, en el seu cas, el sedentarisme i els gens tenien tanta o més importància que els aliments ingerits. Només intentava tenir cura de menjar sa. Però en dies com aquell no podia evitar que els instints puguessin més que el raciocini i sucumbir a la temptació.

Després d’atipar-se del plaer negre, havia decidit no menjar fins arribar a casa, on es prendria un plat ric en fibra i vitamines. Potser alguna proteïna, això encara no ho sabia. Ja estava de camí, només quedaven uns minuts i ja podria menjar quelcom saludable.

Durant el trajecte havia d’evitar pensar en el menjar, pensar en la fruita fresca, en el meló de moro, en les tallades sucoses de color roig que feien olor a… galeta salada? La senyora asseguda al seu davant havia obert un paquet de galetes salades per menjar-se’l. L’olor va despertar al monstre del seu estómac que va rugir amb virulència. La senyora va deixar de mirar per la finestra, amb la cara desdibuixada va observar la noia i després el paquet de galetes i, finalment, un altre cop a la noia.

Estirant el braç i oferint-li el paquet sencer.