L'escapulari del mascle del s. XXI

Acostumada als mascles d’escapulari al pit, als autistes de novel·la de quatre-centes pàgines, als il·luminats de vestit hindú, als festeros de petaca a la butxaca i fauna diversa que formen part de les espècies –protegides o no, en perill d’extinció o sobrepoblades– que habiten –permanentment o temporal– el tren, no m’hauria d’estranyar trobar-me algú com tu.

Però la capacitat per sorprendre’m no minva per molt que em sorprengui, potser és com la memòria que es reforça en exercitar-la en compte de desgastar-se, potser és com l’amor que creix en practicar-lo en comptes d'exhaurir-se.

Per això, el fet de que pugis al tren i escolleixis un dels seients més incòmodes per així estar al costat del moble que amaga l’extintor i poder deixar la teva llauna de refresc (light) a sobre d’aquest… em sorprèn. Per això el cordell multicolor que cau des del teu coll i que utilitzes per penjar-hi un telèfon mòbil (?)… em sorprèn. Per això el teu estil “arreglao-però-informal” de corbata amb camisa de màniga curta i sense americana… em sorprèn. I que obris el portàtil dibuixant una línia imaginària que et separa (no dels que no en tenen, perquè aquest només és un aspecte capitalista) dels que no el saben fer servir… em sorprèn.

I espero que estiguessis mirant fotos guarres baixades des del servidor de l’empresa o intentant aprendre a jugar a la buti per les partides en xarxa del migdia. Perquè si, a sobre, estaves treballant… no és que em sorprendria, és que no ho entendria.