L'estiu no sembla tan viu*

Una figura fosca, sense llum, puja al tren. No puc veure si somriu perquè es cobreix el cap amb una caputxa, però la sang se’m gela pensant que pot ser així. Passeja pel passadís, caminant d’una punta a l’altra, amb moviments suaus i elegants, mirant els viatgers que semblen no adonar-se de la seva presència. De tant en tant, sense moure el tors, gira el cap cercant quelcom.

A mig camí es para de cop, ha trobat el que buscava. Emprèn de nou el pas, ara més ràpid, en sentit on estic asseguda. No goso respirar, l’estomac se m’encongeix i un calfred em recorre l’espinada. S’apropa perillosament i a cau d’orella em diu: L’estiu no sembla tan viu quan les fulles dels arbres cauen precipitadament sense que tu puguis fer res… al canal del riu, al revolt de la carretera, al llit de l’hospital.

Aquí, ací i allí

Un tren surt de l’estació A, on estic jo, en sentit l’estació B ,on estàs tu, amb l’objectiu de recórrer la distància (B-A) que ens separa. En el moment de la seva sortida el tren està aquí, amb mi (carregat amb els meus somnis, els meus desitjos, les meves pors, les meves fantasies, el meu amor…). En el moment de la seva arribada està allí, amb tu (ara, replè dels teus sentiments).

Però en recórrer un espai -inferior a (B-A)/2- el tren encara està ací, ja no amb mi però més a prop d’aquí que d’allí. I suposo que és en aquest precís moment en el que tot allò que no sóc jo i tampoc ets tu es troba i s’intercanvia, suposo que és en aquest moment quan el petó que em dones m’arriba, quan els instants que em dediques ja em pertanyen i quan, per fi, formes part de mi sense ser aquí.

D'Arenys a Synera

Hi ha un camí des de casa fins al port d’Arenys, el trajecte del qual és paral·lel a la catenària del tren i transcorre, la major part del temps, per la platja. Comença en un passeig molt curt, però suficientment llarg perquè cadascuna de les dues meitats caigui en un municipi diferent. Continua per un camí entre la sorra i la via, que a l’hivern està desert i a l’estiu pateix una epidèmia de cotxes neguitosos per trobar aparcament. Durant uns segons creua una platja nudista, on els seus propietaris circumstancials sembla que mirin per fer-te sentir incòmode, i amb mi ho aconsegueixen. Finalment, els darrers metres corren per la vora dels rails fins arribar a l’estació de tren.

I és en aquell darrer tram quan pots aixecar els ulls i veure el cementiri de Synera, i el viatge que era real -humà, senzill- esdevé màgic -immortal, mític-. Tant que aconsegueix canviar el nom del poble.

Tant que et fa sentir insignificant.

El llibre d'en Pep

En Pep no ha dormit en tota la nit. Ahir va començar a llegir un llibre que va arribar casualment a les seves mans. I fins que no ha arribat al desenllaç, a la darrera frase, al darrer mot, al fi més absolut, no ha pogut parar de llegir. I això no ha passat fins les set de la matinada, moment en el que s’ha adonat que tenia el temps just per una dutxa d’aigua freda i un cafè instantani.

Corrents ha baixat fins l’estació pregant perquè el so que escoltava no fos el del tren en sentit Barcelona. Ha augmentat el ritme i, en el moment just en el que les portes emetien l’avís per ser tancades, ell ha fet un salt i ha entrat en el vagó intentant estabilitzar el seu cos sobre una superfície que començava a moure’s.

Mentre una veu li deia: Bon dia, senyor. El bitllet, si us plau.

Petites onades

És inevitable mirar el mar mentre el cuc de terra recorre el trajecte en qualsevol dels dos sentits. Especialment ara, en aquesta època, quan l’aigua sembla tranquil·la i la claror del dia et permet veure el fons. Ara, quan les petites onades s’aixequen durant uns segons en busca del cel, en busca de la immortalitat, i la paret d’aigua salada evita el reflex del sol sobre la superfície mostrant nítidament el seu interior, els seus matisos, les seves tonalitats abans de trencar en una bromera blanca per demostrar-te que tot és efímer, fins i tot la complicitat amb el mar.

Aquest cop no

Aquest cop no m’he posat les sandàlies de color festuc, perquè no combinen amb la resta del vestuari, perquè les ferides als genolls i a les mans encara són presents, perquè volia estar preparada per córrer en tocar les nou al rellotge de Santa Maria del Mar.

Aquest cop no he caigut cap vegada mentre pujava des del Born fins a Catalunya al trot, el record dels aterratges de la setmana passada encara eren presents a la meva ment i l’instint de supervivència m’han fet tenir més cura.

Aquest cop no he arribat a temps, el tren que m’havia de portar a la teva vora, a casa, s’ha escapat sense donar-me l’oportunitat de pujar-hi. He segut a l’andana esperant el proper i he pogut escoltar un parell d’històries que no, aquest cop no, no explicaré per no trair a qui parla confiat del seu anonimat.

L’orador

Bona tarda tinguin, senyores i senyors
Reclamo la seva atenció

M’adreço a tan distingit públic, no per demanar almoina
Si no per fer unes reflexions
Que podrien ser amenaces

No tinc feina i he de mantenir una família
No disposo d’ingressos i he de malviure al carrer
O potser el que vull és una altra dosi

Els agraeixo la seva bondat
I desitjo que Déu beneeixi als que m’han ajudat
Maleïts els que no han col·laborat

Voladores

Així que surto de les entranyes de la metròpolis busco un paisatge amb el que gaudir després de tanta foscor. A la meva dreta es dibuixen els afores de la ciutat oblidats durant molts anys. Potser encara en són.

En el cel quatre homes es preparen per realitzar el ritual de renovació, es concentren mentre el mestre de cerimònies fa sonar el flabiol. No temen per la seva vida perquè els déus estan amb ells, allà dalt. El que el destí els ha encomanat és més important que la seva pròpia existència i ara la cultura, la terra i el poble depenen de la seva ofrena.

El mestre dóna la senyal perquè els quatre mortals guarnits amb el vestit dels seus avantpassats es llencin al buit i mirin, cara a cara, a la mort.

Mula Morta

Potser Sebastià decidirà viatjar en tren aquesta tarda, potser tindrà una estona per llegir els poemes escollits per l’organització, potser n’aprendrà un de memòria i el recitarà.

Potser Sebastià recordarà la traïció i l’amor i el tremolor en la veu i, tot i voler escollir un fragment de Mula Morta, rebutjarà el desig de dir en veu alta:

L'amor existeix, però s'allunya
de la gent com nosaltres, amor meu.

Per A

És curiós com algú més jove et fa adonar del molt que encara has d'aprendre.

Ara et miro, assegut d'esquena, llegint el primer dels sis llibres que t'has comprat de Dune i em demano que feia jo a la teva edat. Perquè ningú em va explicar que el temps corria i que ja no tindria l'oportunitat d'aprendre allò que passés per alt? Com és possible que no veiés la importància de preparar-me per afrontar el futur? Fins quan pensava, si mai m'ho vaig plantejar, que duraria aquella vida d'innocència i d'inconsciència?

Aixeques els ulls del llibre. Hem de baixar a la propera. Jo t'interrogo buscant resposta per les meves preguntes, pels meus dubtes, per les meves recriminacions... Potser em somrius. I m'adono que avui puc començar, avui tinc més criteri, avui puc canviar, avui he d'aprendre tot el que ni tan sols vaig arribar a oblidar.

... dues vegades amb la mateixa...

Amb la faldilla baixa de cintura i el top color festuc puges corrents per Portal de l'Àngel. T'afanyes per intentar agafar a Catalunya el de Blanes que passa a dos quarts, potser tindràs sort i no hauràs d'esperar mitja hora fins que vingui el de Calella. Des del moment en que has sortit del local, on has deixat als teus companys de cerveses, t'has adonat que les sandàlies escollides aquest matí combinen perfectament amb el vestuari però no són gens pràctiques per caminar i menys per córrer.

Quatre o cinc vegades t'has enganxat amb les rajoles rectangulars del terra, però -capficada per arribar prompte- no t'has adonat de l'avís. Fins que ha sigut massa tard... pataplàs... al terra tan llarga com alta ets. T'has aixecat ràpidament, no hi ha temps per perdre, una ràpida mirada a les mans i has continuat corrents. I un altre cop... pataplàs... al terra de nassos. Una noia t'ha demanat si t'havies fet mal, amb educació li has donat les gràcies i has continuat corrents intentant evitar les mirades dels curiosos que s'han girat en sentir el soroll de la teva recaiguda.

Has entrat a l'estació i has revisat les pantalles on informen dels trens en via i de les properes entrades. Hi havia anunciat el de Terrassa, el de Blanes romania a la cua. En baixar... quasi, però no! Aquest cop no has caigut, i menys mal perquè les conseqüències de caure escales avall haguessin pogut ser greus. Mires el tren que hi a l'andana i tornes a revisar la pantalla: no, aquest és el de Terrassa. Per alguna raó et sents inquieta i et vols assegurar, busques el rètol del tren on anuncia la destinació i... collons! que és el de Blanes! A veure si els dos ostions han estat de bades!

No serà fins demà al matí quan t'adonis de les rascades que els dos aterratges han deixat a la teva pell. Serà la coentor del sabó en dutxar-te la que t'informi de les noves ferides. I no podràs evitar pensar que sí, que la cervesa sense alcohol a tu t'emborratxa.

Nets bords

Un home d'avançada edat ha pujat al vagó amb ganes de discutir, la vaga que s'està duent a terme a Renfe l'ha contrariat i no s'està d'explicar-ho. Ha buscat pel seu voltant una víctima i s'ha llençat a relatar-li els fets amb el màxim detall possible. L'home, quasi un ancià, pateix de pròstata i necessita anar sovint a orinar, per això ha baixat del tren. El problema ha vingut a l'hora de tornar a emprendre la marxa cap a la seva destinació, la reducció dels serveis ha fet que el temps d'espera sigués prou superior al planificat i el senyor s'ha arribat a plantejar tornar a demanar la clau del WC de l'estació.

En veure que l'oient anava fent que sí amb el cap, el nostre protagonista s'ha envalentit i ha substituït el socorregut tema de la pròstata pel controvertit recurs de la política. El sofert diputat que ha patit els atacs de l'ancià ha estat en Mas. Però en aquest punt la truita ha girat i el pacient interlocutor, que fins ara s'havia limitat a escoltar, ha pres la paraula robant tot el protagonisme al senyor del pipi fluix.

Ah! Els polítics! Tots uns mentiders, uns farsants, uns estafadors... Fills del diable, això és el que són. I Carod-Rovira és un terrorista com tots els republicans. Aquest, cada dia es veu amb ETA, miri el que li dic! Que els d'aquí a la guerra es dedicaven a cremar esglésies i saquejar cases. N'hi ha un que diuen que hi va morir lluitant... ja! Es va morir en un accident quan s'escapava amb la furgoneta on duia tot el que havia pres. Ah! Sort de Franco, en vam tenir. Ell ens va fer els pantans! Gràcies a ell tenim jubilació... perquè sàpigues que la paga és un invent de Franco.

Un jove que ja baixava del tren, se'l mira i diu: S'equivoca. Amb tot el respecte, però vostè s'equivoca.

I és que hi ha quelcom que ha canviat, i si no ho creieu mireu els resultats de les últimes eleccions. Tots aquells que van ser enterrats en foses comunes, deportats a camps de concentració i torturats se n'adonarien de que alguna cosa ha canviat. Perquè a la "una, grande y libre" que va criar els seus fills mitjançant l'amenaça, la propaganda, la mentida i la por, li han sortit uns nets bords que ens atrevim a dir amb la cara ben alta: Vostè s'equivoca.

Segrest

El segrestador va entrar a la cabina del pilot, per la força, cridant: Posa rumb a Buenos Aires immediatament, i no em diguis que no tenim suficient combustible per creuar l'Atlàntic... sé perfectament que aquest tren és elèctric.

Sabates de ballet de seda color rosa

La princesa s’ha adormit amb el cap recolzat a la finestra i els braços creuats per sota la rebeca que la protegeix, com la manta d’un nadó. Somia amb el castell de cristall. On els reis es mostren atents a qualsevol sol·licitud de la noia i la complauen. On gaudeix d’un meravellós jardí francès on pot jugar amb unicorns blancs. On té un armari replet de petites sabates de ballet de seda color rosa.

I un dia tancarà molt fort els ulls desitjant assolir el seu somni i quan es desperti estarà asseguda en un tren que la porta a Barcelona, camí d’una actuació, calçada amb les seves sabates de ballarina.

No s’hi enterra cap traïdor

Hi ha cops que tenim la felicitat al nostre davant i no en som conscients, potser l’amor veritable el representa qui et convida al cinema i no el que et treu les calces al llit, és possible que qui encarna la creativitat sigui el callat noi que va de matinada a Girona en tren un dissabte que no pot dormir amb la càmera al coll i no el que s’escarrassa en tenir el millor objectiu del mercat, qui sap si el genuí triomfador d’aquesta vida és el que pacientment encaixa els esdeveniments i no el brau que els encara famèlicament.

Felicitats, participant 529 per aconseguir que el jurat vegi el que jo sé.

Alexis

Per fi, a punt d’acabar la novel·la que estic llegint, m’he sentit identificada amb el personatge. Potser això em permetrà llegir més ràpid o, almenys, que em sembli que avanço més ràpidament. Perquè cada dia esdevé una tortura (un exercici de constància, una prova de resistència, un repte pel meu amor propi) continuar aquesta lectura que no m’engresca gens. Però seguiré els passos de Josefí i no pararé fins arribar a la fi, encara que això signifiqui invertir una part del meu preuat temps en una lectura avorrida i gens motiva. Carles va resumir el que pateixo en una única frase: sembla que l’autor continuï escrivint fulls i els annexi al llibre, a mida que tu els vas llegint. Fins i tot podria resumir aquesta sensació en una única paraula: interminable.

Però ara, a punt d’acabar, el personatge em mira i acluca l’ull, s’apropa a mi i em revela que ell i jo no som tan diferents, que hi ha quelcom que ens uneix. Realment ha captat la meva atenció i l’he escoltat amb una mica més de predisposició que la que havia aplicat a la lectura fins ara. L’Alexis es dedica a seguir gent pels carrers de Barcelona en busca d’una història mai contada que ell té la intenció d’explicar en un llibre. Tal com jo durant els trajectes usurpo els detalls de les vides d’altres persones per alimentar aquest espai.

No sé si alegrar-me o deprimir-me en verificar aquest vincle entre el personatge i jo, perquè això confirma que no sóc original, que qualsevol idea que se m’acudeixi ja ha estat posada a la pràctica per algú altre i que no realitzo cap aportació interessant a aquest món. Però em consolo pensant que el personatge de la història tampoc és tan innovador, ell mateix declara que la idea l’ha copiada de Maria Turner, una aspirant a fotògrafa que va començar seguint a la gent i robant-li instantànies i va acabar sent una meravellosa escriptora que descriu la vida imaginària de les fotografies reals.

Shhhhh!

Avui no m'expliquis cap història, avui no t'escoltaré, avui només vull fer cas del so de les rodes del vagó relliscant per sobre les vies i sentir que res ha canviat des del 21 de juny.

I sentir que la vida continua.

Rosalia (3): els xinesos

Rosalia 0
Rosalia 1
Rosalia 2

Rosalia ha comprat el pai-pai a l’establiment d’uns xinesos que hi ha a la plaça Gal·la Placídia. La botiga la regenta un matrimoni jove. Ambdós són molt simpàtics. Rosalia hi va sovint a comprar, però també hi ha ocasions en les que el matrimoni la convida a passar i seure i li demanen que els expliqui històries de Catalunya. Ella els porta faves: quan en desgrana i en té moltes, els en baixa un grapat (que es veu que se les mengen amb palets). A canvi, ells li fan algun regalet.

L’altre dia hi va anar amb la seva filla per comprar estris per netejar, van agafar poals, graneres, fregadores... Ho va pagar la Rosalia, li va dir a la seva filla:

- Nena, això t’ho pago jo.

[Nota: com ma mare quan vaig a casa, que em carrega de menjar, productes de neteja, cosmètics, algun estri per la cuina... i encara em posa cinquanta euros a la butxaca dient-me: “això per benzina”]

Quan els xinesos ja li havien preparat el compte, Rosalia es va adonar que s’havia deixat quelcom. Doncs això no li van voler cobrar, regal de la casa. Els xinesos també tenen una botiga a Mataró (just en aquells moments passàvem per Mataró), al carrer sant Josep.

Rosalia es torna a mirar el pai-pai que m'ha deixat i m’explica que l’ha comprat per decorar l’apartament que té a Blanes però... em mira i diu:

- Nena, te’l regalo.

Jo ja he de baixar del tren, la propera és la meva parada. Li dic a Rosalia que no puc acceptar el seu present però que, en qualsevol cas, ha estat un plaer conèixer-la.

No ho creieu?

Rosalia (2): la família*

Rosalia 0
Rosalia 1

En el moment que va quedar lliure el seient del costat de Rosalia, creieu que el vaig oferir? M’hi vaig tirar de cap! On quedava el meu civisme?

I ella es va animar a xerrar. Rosalia té una filla, ajuntada amb un noi separat. Ell és molt ben plantat, quan va entrar a treballar a l’empresa on estava la seva filla (una que hi ha a plaça Urquinaona) totes les noies de l’oficina li anaven al darrera. Però, ja veus, ell es va fixar en la seva filla. Ara ja fa deu anys que estan junts. No s’han casat, no! I Rosalia ho prefereix, perquè si les coses no van bé... cadascú pel seu cantó. El gendre té una filla del matrimoni anterior, molt maca la nena, perquè ha agafat la bellesa del pare i de la mare (que és xilena). La nena se l’estima molt a Rosalia, tant que volia passar les vacances amb ella. La seva filla i el maquíssim gendre tenen un fill: l’Àlex. L’Àlex té sis anys i és un encant. L’altre dia li va fer un préstec a Rosalia perquè ella s’havia deixat el bitlleter a casa, i li va dir a la seva àvia:

- Iaia, no cal que me’ls tornis.

L’Àlex guarda els bitllets en un estoig de les super nenes que li va regalar la seva àvia, primer no el volia perquè era de noies però després li va encantar (a partir de l’amenaça de que li donarien a un altre nen). Àlex hi guarda un bitllet de cinc, dos de deu i un de vint. D’aquests li va deixar el de vint euros a la seva àvia. Àlex guarda les monedes a la ???? No sé on va dir la Rosalia que l’Àlex guardava les monedes, però pels fonemes semblava que fos una guardiola.

La senyora Rosalia anava augmentant el còmput de punts a mida que avançava el trajecte. Aquesta vegada perquè em va recordar a la meva tia Rosita: un encant de persona, un amor, una senyora que es fa respectar per la seva amabilitat i bondat. D’ella vaig copiar la costum de comprar una guia a cada museu que visito. Ara la tia Rosita pateix Alzheimer i cada cop que em veu m’abraça i em dóna dos besets, encara que ja ho hagi fet cinc minuts abans.

Rosalia (1): el primer contacte

Rosalia 0

Un cop superada l’estació de Badalona, el tren es va buidant i les persones que han hagut de sofrir les frenades i accelerades brusques estirant el braç per agafar-se a la barra d’acer més propera poden anar ocupant el lloc dels que van baixant.

Una noia s’aixeca davant meu i jo (amb més civisme que ganes de seure) ofereixo a Rosalia el seient. La senyora aprofita l’oportunitat i em dóna les gràcies, jo –distant– li responc que no es mereixen.

Quan pensava que tota interacció entre aquest personatge i la meva persona havia finalitzat, Rosalia –que duia un ventall roig a les mans– treu un pai-pai de la bossa i em diu:

- Nena, fa molta calor. El vols?

Nena! Nena! Em va dir nena... clar que també va dir senyora a l’altra i, ni en un cas ni en l’altre el substantiu corresponia a la persona. Nena! Que tinc trenta-t..., que tinc molts anys jo perquè em diguin nena, que jo sóc de les que ja els diuen Seyora, a quin pis va?... Nena!

La senyora Rosalia acabava de guanyar dos punts: un per dir-me nena i l’altre per deixar-me el pai-pai. Realment, feia molta calor.