Blogia
Històries del tren

Petites onades

És inevitable mirar el mar mentre el cuc de terra recorre el trajecte en qualsevol dels dos sentits. Especialment ara, en aquesta època, quan l’aigua sembla tranquil·la i la claror del dia et permet veure el fons. Ara, quan les petites onades s’aixequen durant uns segons en busca del cel, en busca de la immortalitat, i la paret d’aigua salada evita el reflex del sol sobre la superfície mostrant nítidament el seu interior, els seus matisos, les seves tonalitats abans de trencar en una bromera blanca per demostrar-te que tot és efímer, fins i tot la complicitat amb el mar.

3 comentarios

Anónimo -

Jo també penso que la companyia de la mar és una de les coses més sólides que poseeixo i si algún cop s'ha vist amençada, només és pel devastador efecte urbanístic i humà...m'aterra i m'indigna pensar que un dia les infinites platges del delta desapareixeràn per sempre i ningú més les podrà gaudir com ho he fet jo.

Dora -

Fins i tot hi ha dies en que el mar està quiet i les onades no trenquen i la bromera no descansa sobre la sorra. I aquells dies tems que, en realitat, les onades mai han vingut a la platja.

abox -

Desconec el recorregut del que parles, però m’agrada passar pel costat del mar, recórrer els kilòmetres de platja veient com la sorra no atura les onades, elles continuen venint i abordant la platja com si res deixant rere seu la bromera blanca. Un cop i un altra les onades venen i van deixant la seva bromera, moviment que mai s’atura, potser no tot es efímer.