Rosalia (0): la trobada

Ahir vaig conèixer a Rosalia: tot un plaer. Aquesta dona es mereix més d’un post, entre altres raons –que podreu esbrinar a mida que els llegiu– perquè va aconseguir que un viatge d’una hora em semblés curt.

Vaig agafar el tren a plaça Catalunya (és igual l’hora i el dia, aquesta parada omple sempre el vagó), vigilant els manguis que esperen un descuit, verificant el cartell que anuncia la destinació i defensant-me dels altres passatgers que volien aconseguir un seient, em vaig situar de peu al mig de cent persones, dos gossos, una bossa plena de plantes i uns quants carrets de la compra replets de... no sé que porta la gent als carros de la compra quan fa un viatge com BCN-Blanes.

I entre totes aquelles veus anònimes que intentava escoltar per captar una història que indiscretament omplís el buit del meu weblog, vaig sentir:

- No senyora, no es preocupi... que jo estic moltes hores al dia asseguda.

Era Rosalia, que li deia senyora a una dona més jove que ella.

D'ofici

En Pep és advocat d’ofici, avui ha tingut un dia difícil. Ara espera a l’andana de Sants el tren que el portarà a casa on podrà descansar una estona. Però no gaire, perquè després ha de preparar un cas.

La primera tasca serà oblidar-se de tot el que ha passat durant les vistes prèvies d’avui. Com podia ser tan ingenu i pensar que el jutge no el recordaria? Però si només hi ha una sala! Ja s’ho podia imaginar que se’l tornaria a trobar… Tot i que el jutge havia d’amonestar-lo quan se li’n va anar la llengua i no pot dir res després. Per això el Pep confiava que aquell incident no el perjudicaria. N’estava convençut fins i tot en veure el somriure irònic que li ha dedicat. Però ja està, tampoc no tenia massa a dir en aquell cas, a passar pàgina.

El de demà sí que serà bo. Confiava no haver de treballar-lo gaire perquè el tenia totalment perdut: una vampiressa havia impugnat el testament de l’oncle (estem parlant de molts diners) al·legant bogeria. No hi havia ninguna possibilitat, fins que s’ha presentat el beneficiari, un pagès emprenyat perquè li havien fet perdre un dia de jornal, que ha declarat que ell no estava en el testament, bé que sí, que potser hi estava però que ell li ho volia deixar tot al fill del difunt, però que encara no ha fet els tràmits… L’home només havia de dir: Sí, el senyor x em va anomenar hereu al testament. Però ha enredat tant al jutge que ara hi ha possibilitats que la neboda vividora s’emporti un pessic.

Si n'és d'estranya aquesta feina.

Marguerite Lachaise (II)

Previ

Ja està una mica més animada. Després d’uns dies preocupada per les extravagants pintures, per la falta de motivació, per la mancança d’inspiració, per la por a caure en el més anònim oblit i per la mediocritat del seu art, avui ja està una mica més animada. Potser ho veia tot negre perquè no es trobava bé o, qui sap, potser no és torbava bé perquè ho veia tot negre.

El cas és que la senyora Marguerite ja torna a somriure, el color rosat ja ha tornat a la seva pell, ja torna a escoltar la remor del mar, els pensaments positius tornen a envair-la i torna a estar encoratjada per afrontar qualsevol repte. I just aquest és el motiu del canvi: que té un nou repte en colors verds i blaus de tonalitats extravagants, un nou repte que la motiva, un nou repte inspirat en Una nit… de primavera, un nou repte que no caurà en l’oblit.

I està tan animada que avui ha baixat fins a Barcelona i ha jugat a la 6/49. Qui sap? Potser la seva sort ha canviat.

Un boig amb ganes de xerrar

S’ha girat cap a mi i amb un somriure ha començat a parlar-me. Redéu! M’he mort de la temor! Normalment el viatge és la mar de tranquil i és la meva imaginació estimulada pels llibres la que anima una mica el trajecte… Però, collons! S’ha hagut de girar, mirar-me amb aquells ulls tan inquietants i començar a parlar! Cagada! Cagada estava! Amb ganes d’arribar a la propera parada per baixar corrents del tren… vigilant que aquest paio no baixés darrera meu, clar! Però no ha fet falta, en el moment en que l’he escoltat ja m’he quedat més relaxada.

Abans d’acabar l’any moriràs, però no et preocupis perquè des d’aquest moment fins a l’hora que et toqui tot el que facis serà perfecte, ni una sola de les activitats que practiques passarà desapercebuda, tot el que intentis sortirà rodó, seràs famosa, aconseguiràs l’èxit i les teves creacions seran valorades arreu del món. Tal una flama que en el darrer segon de la seva vida dóna la llum més preciosa abans d’apagar-se definitivament, així lluiràs tu amb la teva obra. Però també et dono una altra opció, tu tens el do d’escollir: pots continuar vivint, sense saber el dia de la teva mort i a canvi et privo d’aquesta seguretat en les teves passions. Hauràs de treballar tota la vida sense saber si és bo o simplement mediocre, i ni tan sols si algun dia rebràs la teva recompensa per tan treball i esforç.

Només era un pobre boig amb ganes de xerrar.

L'última cigarreta

M’assec al banc, però de la forma més irreverent que se m’acut: els peus on hauria d’anar el cul i el cul on hi hauria de recolzar les espatlles, les cames obertes i la bossa penjant enmig, els colzes descansant sobre els genolls i la cara sobre els punys. Miro l’estació i penso que és el lloc perfecte, no hi ha un espai més adient al món, és un encert haver d’esperar a la Magda aquí i poder realitzar el ritual de purificació entre aquests joves de cadenes platejades, pantalons amples i monopatins ràpids.

Em concentro i començo. Obro la bossa on hi ha el paquet i n’extrec una. Encara no l’encenc, primer jugaré amb ella, l’aniré passant d’una mà a l’altra, entremig dels dits, la miraré i la deixaré durant uns segons oblidada entre l’índex i el cor. Torno a obrir la bossa, aquest cop busco els mistos –el ritual no permet la utilització d’encenedor. Tranquil·lament, relaxadament (no tinc pressa i vull gaudir de tot el procés) encendré un llumí. Em deixaré enamorar per la seva flama i abans que aquesta s’extingeixi la robaré amb la meva cigarreta. La primera calada simbolitza el principi de la fi i no s’ha d'empassar, aquesta només és la porta de sortida. Torno a jugar amb ella, ara amb més cura perquè és més perillosa. Miro el fum que desprèn i imagino figures volàtils que desapareixen a mida que agafen volum. Ara toca la segona calada, aquesta ha d’arribar fins als pulmons, però de forma conscient, en tot moment he de saber on està la nicotina i sentir com del fum passa directa a la sang. Amb un moviment ràpid allibero la cendra deixant la brasa de color viu desprotegida a l’aire. Per fi arriba la tercera calada, aquesta és la millor perquè és l’última. Ja no m'empasso el fum, ja no el necessito. Deixo la cigarreta als dits fins que sola s’exhaureix i, ja apagada, allargo el braç per tirar-la més enllà de les vies mortes.

I dic adéu a la meva última cigarreta.

Al tren

No entenc perquè m’odies i no dic que no hi tinguis dret.

Només dic que no entenc que és el que he fet perquè em tractis així, perquè tota resposta teva sigui un cop al meu amor propi, perquè no comptis fins a 10 abans d’actuar, perquè no m’escoltis quan et suplico, perquè no em deixis parlar quan et vull explicar, perquè només sigui una més de les teves passatgeres, perquè no em deixis ni respirar, perquè posis totes les meves accions en dubte, perquè facis perillar la meva estabilitat. No entenc que he fet per merèixer aquest viatge accidentat.

Si us plau, deixa’m somiar aquest trajecte i no em despertis fins arribar.

A i les seves coses

Suposo que no deu ser molt ètic demanar als que viatgen al teu costat si poden repetir la conversa, que hi ha quelcom que no t’ha quedat clar, però…

A li ha explicat a B que el seu tiet ho va fer. Ara fa molt temps que no el veu. Ell evita les trobades familiars inventant-se excuses increïbles, s’ha aïllat de la família i viu clausurat en el seu món. A li va explicar a la seva mare, alguns anys després de que passés, i a la seva àvia. Les tres fan pinya i A compta amb el recolzament incondicional d’ambdues. A encara pateix malsons i no aconsegueix oblidar-ho. Però sap que el temps ho posarà tot al seu lloc, que un dia es trobaran cara a cara i el tiet no podrà girar cua, i quan arribi aquell moment li demostrarà que ella està per sobre de tot, que aquestes coses passen i s’obliden!

Doncs no pretenc que ningú m’ho expliqui, però jo no ho entenc. No sé de que estan parlant. I si estan parlant del que jo m’imagino… no entenc la reacció d’A. I si la reacció d’A és correcta i estan parlant del que m’imagino, no entenc “que aquestes coses passen i s’obliden”.

El vidre de la finestra

No queda gaire gent al tren, és el darrer d’aquesta nit en sentit Blanes i els pocs passatgers que s’han esperat fins aquesta hora ja han anat baixant en llurs parades. La nit fosca a l’exterior i la llum càlida de l’interior contribueixen a conferir un entorn prou íntim i recollit. Almenys així ho ha entès la parella que hi ha en els seients de la meva diagonal.

Els dos vesteixen de blanc, amb teles naturals i sense superficialitats, ambdós duen pantalons i camiseta, i xancles per calçat. Ell deixa les xancletes al terra i reposa els peus a sobre les cames de la noia, ella les obre lentament i, mentre acaricia dolçament el peus, els deixa caure sobre el seient. Torna a actuar ell, aquest cop tanca els ulls mostrant-se desinteressat mentre pressiona la planta del peu sobre el sexe d’ella. La noia ha continuat les carícies als peus intencionant el moviment d’aquests, guiant-los en el seu camí, marcant un ritme suau al principi que anirà augmentant poc a poc amb la velocitat del tren i el moviment del vagó. Finalment és ella la que tanca els ulls, para en sec els moviments, es manté rígida durant uns segons i finalment sucumbeix al plaer, mentre es mossega els llavis i relaxa exhausta el cos.

I jo continuo amb la mirada dirigida al vidre de la finestra, que reflexa totalment l’escena.

Imaginació

En mig de la commoció global, un dels passatgers es llança a explicar una història que ell mateix havia viscut feia molts anys quan la repressió de la policia estava a l’ordre del dia.

Ell viatjava en tren, les condicions eren semblants a les que havíem acabat de viure: molta gent, molt desconcert i algú que estava disposat a aprofitar-se d’aquest entorn. Amb tot aquest moviment algú va cridar: M’han robat la cartera! senyor policia, aquest malfactor m’ha robat la cartera! La víctima senyala a un individu amb cara sorpresa i el guarda s’emporta a la comissaria al denunciat, al denunciant i a dos testimonis dels esdeveniments (un d’ells el que ara està explicant l’anècdota). Un cop a la prefectura i en el moment de formalitzar la denúncia, la víctima canvia la declaració: No, qui m’ha robat la cartera ha estat el gendarme!

I és que contra l’opressió no hi ha millor arma que la imaginació!

Plaça Catalunya 17:30 h.

Pareixem un ramat d’ovelles, tots espentegem per poder pujar al tren, capficats en arribar els primers a l’únic seient buit que hi ha per les tres-centes persones que intentem obrir-nos pas per l’estreta porta del vagó. No ens importa el contacte físic, de fet tots ens agafem com a paparres als passatgers que han estat de sort i van uns mil·límetres al nostre davant.

Es tanquen les portes i podem veure com no tothom ha pujat, algun agosarat encara intenta accionar el mecanisme d’obertura. També veiem com dues noies s’han quedat a l’andana, esperant amb les jaquetes a la mà. En dos minuts entrarà el proper tren, sense importar la direcció, i elles podran començar de nou l’operació. Mentre una grapeja als despistats viatgers, l’altra espera pacient que li passi el botí dissimuladament.

I una tercera ja està fent servir les targetes que hi havia a la cartera de l’innocent senyor que acaba d’adonar-se que la butxaca pesa menys del que hauria.

Llibres

Un dels plaers de les anades i tornades en tren diàries és la lectura. Mai havia llegit tant com ara. Ni mai havia llegit tan ràpidament, almenys això em sembla però potser només es tracta de les moltes hores setmanals que dedico a aquest exercici.

Tots els llibres que passen per les meves mans deixen una petjada més o menys visible en el viatge. Alguns transiten quasi totalment desapercebuts, altres condicionen la meva forma de pensar, molts provoquen que de mi surti el millor (i també el pitjor) que amago com ésser que pertany a la condició humana.

Però pocs, molt pocs, es permeabilitzen en la meva vida i passen a formar-ne part de forma indiscutible. De tal manera que quan els retorno a la biblioteca o els deixo oblidats en els prestatges, del que em desprenc només és el suport físic. Perquè la veritable essència del llibre ja m’acompanyarà sempre, perquè el llibre ja forma part de mi mateixa.

Quina sensació més estranya...

Quina sensació més estranya és adonar-se’n: que el món marxa a l’inrevés, que estem desfent el camí que hem fet, que tot el que hem construït no ha servit per res, que el fosc túnel al que hem entrat només té una sortida, que la llum no està al davant, que és al nostre darrera.

Quina sensació més aterradora és adonar-se’n: que ets l’única persona que ha notat el canvi, que mires al teu voltant i ningú percep l’errada, que ja res els alarma, que tothom combrega amb el nou sentit, que estàs sol en l’encreuada.

Quina sensació més tranquil·litzadora és adonar-se’n: que potser no és una errada, que potser la gent no estava equivocada, que encara hi ha una esperança, que el camí escollit pot ser el correcte, que només passava que estaves mal situada i tenies una perspectiva equivocada.

L'estació de Salva

Segons Salva, tot comença i acaba en una estació. Mirant la de Perpinyà em fa l’efecte, per un segon, que l’entenc.

Veig entrar una locomotora que arrossega amb tota la seva força els vagons buits famolencs de gent. Aquí comença el viatge. També veig arribar la mateixa locomotora –després de realitzar el camí– vella, bruta i repulsiva que expulsa, com si d’excrements es tractés, els passatgers. Aquí acaba el viatge.

Aquesta locomotora és la força de la vida. I el naixement és un home que resa l’àngelus i la mort és una dona que plora en silenci. I el dolor és un sentiment que amaguem sota les pedres, sota les runes, sota les lletres, sota els colors de la paleta de Millet.

I l’únic que ens queda és intentar burlar la vida, enganyar-la tal com fa ella, aconseguir despistar-la i baixar de la locomotora en marxa per deixar unes pedres, unes lletres, uns colors fora del seu abast. I tornar a pujar al tren sense por al final del viatge, perquè la millor part de nosaltres resta fora de la seva influència.

Possibilitat 1

Tomàs va pujar al tren amb signes visibles de fatiga, els ulls injectats de sang i els llavis ressecs. El dolor del pit s’havia estès en totes direccions: ara, una fina línia de malestar començava des del diafragma, recorria el pulmó dret i pujava pel coll fins situar-se al darrera de l’orella. Ja estava fart de rècipes farmacèutiques, solucions homeopàtiques i beuratges miraculosos. Només necessitava consol. Envejava als creients que amb la seva fe eren capaços de superar qualsevol dolor, llàstima que ell era agnòstic. Va demanar al seu Déu, al seu indeterminat Déu, a qualsevol Déu, que li enviés el seu deixeble, alguna mostra de la seva existència, alguna prova que li permetés creure.

Julia es preparava per baixar a la propera parada, amb la indumentària hip-hopera i els auriculars arrapats a les orelles anava recollint les partitures sobre les que estava treballant. Havia aconseguit gravar una maqueta però semblava no agradar a ningú. Els seus pares, els seus amics, el seu xicot, tots es mostraven totalment impermeables al sentiment que emanava d’aquelles cançons. En canvi, ella no podia evitar caure rendida al ritme de la melodia ni volia deixar de cantar, mentre agafava la bossa del terra va dir: “The way is the stone, and this stone is your heart”.

Tomàs va alçar la vista fins topar amb la mirada de Julia. Es van somriure amb malenconia, perquè tot i la certesa de reconèixer a la persona escollida, ambdós sabien que no tornarien a veure’s. I que continuarien buscant-se la resta de la seva vida.

Instint

Des del mateix moment en que he pres possessió del meu seient i he mirat, per primer cop, cap a l’exterior ja he sabut que avui el paisatge no seria agradable. Des dels primers moviments del tren ja he pressentit que la finestra no em retornaria els paradisíacs entorns als que em té acostumada. Des dels primers metres del recorregut ja estava convençuda que avui era millor fixar els ulls sobre el llibre que portava a les mans i no mirar, ni de reüll, a l’exterior.

I normalment faig cas a les meves premonicions, als meus instints, a les meves intuïcions. Normalment em deixo guiar pel que el cos em demana, em permeto creure en una força superior que és més sabia que jo i m’ensenya el camí. Normalment em mostro obedient a qualsevol impuls i segueixo les seves normes.

Però avui no he pogut, els advertiments i el meu tarannà no han estat suficient. La mirada se m’escapava cap a l’exterior, un cop i un altre. Quan em sorprenia cercant el més minúscul detall, una veu interior em reprenia i m’obligava abandonar la recerca. Però era en va, al cap de pocs minuts tornava a escodrinyar el paratge en busca d’allò que no havia de veure, amb la por de que ja hagués passat pel davant i hagués perdut l’oportunitat de ser-ne testimoni.

I l’he vist. Jeia al terra, estirat tan llarg com era. El cos immòbil reposava sense vida sobre un camí de fang al costat de les espesses canyes. Els ulls oberts i la llengua fora, recordaven els darrers segons d’agonia de qui es vol aferrar a la vida amb la seguretat de que aquesta ja no li pertany. Semblava mirar-me, en un gest de súplica, buscant un còmplice, algú a qui dir-li: jo vaig seguir l'instint.

Un altre

T’estava esperant a l’andana de l’estació i començava a estar neguitosa perquè tu no arribaves. Anava passejant a dalt i a baix, fent petites passes per culpa de l’estreta faldilla i l’elevat taló de les sabates. Volia distreure’m mirant als passatgers que anaven i tornaven, però no podia evitar pensar que tu mai em faries esperar, potser ja era massa tard i tot havia acabat.

Vaig veure que el viatgers s’agrupaven al voltant d’un cercle imaginari. Des de la llunyania podia diferenciar la figura de dos policies que romanien al centre de l’espai. Em vaig anar aproximant amb el cor encongit, sabent que malauradament allò tenia relació amb tu, mentre escoltava com la gent explicava que havia estat un desgraciat accident.

Em vaig fer lloc entre l’espessor de persones que formaven la frontera entre tu i jo, i et vaig veure al terra, amb les ferides de l’atropellament latents. Tot i la fractura cranial i la pèrdua de massa encefàlica, tu encara estaves conscient, esperant-me. Vaig controlar el dolor, vaig concentrar totes les meves forces en una imatge serena, em vaig apropar a tu i et vaig dir a cau d’orella: Ja pots marxar, amor meu!

Un malson

Pujava al tren carregada de maletes, totes plenes de roba bruta que havia de dur a netejar a casa mons pares. Entre la roba hi havia algun llibre de filosofia, però la poca precaució en el moment de preparar les bosses i l’embolic de roba doblegaven les pàgines deixant els llibres en pèssimes condicions. No anava sola, m’acompanyaven companys de l’escola que feien el mateix viatge. També venia amb nosaltres el germà d’un d’ells, del qual jo m’havia enamorat.

El tren venia ple, obligant-nos a romandre al passadís esperant que els viatgers volguessin acabar el trajecte més aviat que nosaltres. Poc a poc els passatgers han anat baixant i els companys m’han anat oferint un lloc, això significava seure amb el germà! Per por o per vergonya he declinat la invitació, un cop i un altre. Ells han anat seient a mida que el tren es buidava. La darrera imatge que recordo és el vagó buit a excepció dels llocs ocupats pels meus amics… i a mi, que continuava plantada al mig del passadís.

La càmera digital*

Estava convençut que la càmera digital seria la solució: una imatge ofereix molta informació i una imatge emmagatzemada atorga el dret a recordar-la. Des del dia que es va fer amb ella no s’ha separat del petit enginy, ja ha col·leccionat milers de fotografies. La majoria son instantànies, sense cap premeditació ni preparació, només segons de la seva vida caçats al vol.

Ara, assegut al tren, repassa les que encara no ha descarregat a l’ordinador i s’adona de que estava equivocat. Mira i amplia cadascuna de les setanta fotografies que hi ha en memòria i veu que la mancança que detecta no és el sistema d’indexació –és veritat, això li ajudaria a posar ordre, però no és només ordre el que necessita.

Per fi entén que per moltes fotografies que faci, el collage de la seva vida sempre estarà incomplet. Per fi veu que la fotografia només recull un dels sentits, la resta es perden en el procés de captació. Per fi reacciona i comprèn que els sentiments no podrà guardar-los, que la seva existència transcurre sense permetre arxivat, que la vida només es pot viure i, que si vol gaudir fent fotos, només ha de buscar el plaer en el moment de prémer el botó.

Grafitti

No es tracta d'un passatemps ni d'una distracció, i molt menys d'una obra vandàlica. Tot i que no es considera un artista, sap que el que fa és art. Les seves eines són els esprais i qualsevol superfície és vàlida. Avui ha pintat sobre un tren, els trens li agraden especialment perquè donen mobilitat a la creació.

Sap que no tothom entén aquest mitjà d'expressió i que els primers que desaprovaran la seva obra són els usuaris, justament un dels col·lectius que més gaudeix de les seves pintades. Però no li preocupa, ell no dibuixa per agradar ni per rebre cap reconeixement. Els grafittis li permeten alliberar la ment, oblidar-se dels problemes i concentrar totes les energies en el colors. Avui ha necessitat aquesta teràpia. Els colors escollits han estat tonalitats de blaus. Ha dibuixat el cel sobre el mar, tots dos replens de grans remolins que ha perfilat mitjançant petites ràfegues de pintura.

Si dibuixes no vius, li va dir un amic. Però ell només pot pintar quan se sent viu, només els sentiments més purs l'inspiren i el millor d'ell mateix va avui en aquell tren de colors blaus.

De Donosti

Més paquets per pujar al tren, més cansats que en arribar, més històries per contar, més ganes de retornar, més hores en companyia, més felicitat en el rostre, més fotografies a revelar, més llocs visitats, més experiències viscudes, més fred passat, més confiança en el present i més il·lusió en el futur.

I més amor… per pujar al tren, que en arribar, per contar, a retornar, en companyia, en el rostre, a revelar, visitat, viscut, passat, present i futur.