Plaça Catalunya 17:30 h.

Pareixem un ramat d’ovelles, tots espentegem per poder pujar al tren, capficats en arribar els primers a l’únic seient buit que hi ha per les tres-centes persones que intentem obrir-nos pas per l’estreta porta del vagó. No ens importa el contacte físic, de fet tots ens agafem com a paparres als passatgers que han estat de sort i van uns mil·límetres al nostre davant.

Es tanquen les portes i podem veure com no tothom ha pujat, algun agosarat encara intenta accionar el mecanisme d’obertura. També veiem com dues noies s’han quedat a l’andana, esperant amb les jaquetes a la mà. En dos minuts entrarà el proper tren, sense importar la direcció, i elles podran començar de nou l’operació. Mentre una grapeja als despistats viatgers, l’altra espera pacient que li passi el botí dissimuladament.

I una tercera ja està fent servir les targetes que hi havia a la cartera de l’innocent senyor que acaba d’adonar-se que la butxaca pesa menys del que hauria.