Instint

Des del mateix moment en que he pres possessió del meu seient i he mirat, per primer cop, cap a l’exterior ja he sabut que avui el paisatge no seria agradable. Des dels primers moviments del tren ja he pressentit que la finestra no em retornaria els paradisíacs entorns als que em té acostumada. Des dels primers metres del recorregut ja estava convençuda que avui era millor fixar els ulls sobre el llibre que portava a les mans i no mirar, ni de reüll, a l’exterior.

I normalment faig cas a les meves premonicions, als meus instints, a les meves intuïcions. Normalment em deixo guiar pel que el cos em demana, em permeto creure en una força superior que és més sabia que jo i m’ensenya el camí. Normalment em mostro obedient a qualsevol impuls i segueixo les seves normes.

Però avui no he pogut, els advertiments i el meu tarannà no han estat suficient. La mirada se m’escapava cap a l’exterior, un cop i un altre. Quan em sorprenia cercant el més minúscul detall, una veu interior em reprenia i m’obligava abandonar la recerca. Però era en va, al cap de pocs minuts tornava a escodrinyar el paratge en busca d’allò que no havia de veure, amb la por de que ja hagués passat pel davant i hagués perdut l’oportunitat de ser-ne testimoni.

I l’he vist. Jeia al terra, estirat tan llarg com era. El cos immòbil reposava sense vida sobre un camí de fang al costat de les espesses canyes. Els ulls oberts i la llengua fora, recordaven els darrers segons d’agonia de qui es vol aferrar a la vida amb la seguretat de que aquesta ja no li pertany. Semblava mirar-me, en un gest de súplica, buscant un còmplice, algú a qui dir-li: jo vaig seguir l'instint.