A Donosti

Han decidit anar a Donosti en tren, així aprofiten la nit per viatjar i aconsegueixen allargar el cap de setmana. Pugen nerviosos, es dirigeixen al compartiment i s’instal·len, intentant fer d’aquell cubicle impersonal i asèptic la seva llar durant unes hores. Organitzen el reduït espai destinant un lloc per les bosses, un altre per la Nikon i el trípode, decidint on prendran alguna cosa per sopar i on dormiran –tot i disposar d’una llitera, no els ve de gust passar la nit separats. L’impregnen del seu olor fins que l’entorn es converteix en familiar.

El tren inicia el moviment i ells obren les cortines deixant que la foscor de l’interior els protegeixi mentre miren per la finestra, com si es tractés d’una pel·lícula al cinema. Van deixant enrera els pobles, sense aturar-se, i la lluna (propera a ser plena) els permet veure tot un paisatge tenyit de plata, com el color de les dorades. Les tires d’argent amb que es decora la casa pels voltants de Nadal semblen haver conquerit un nou espai.

El viatge acaba de començar!

L'olivera morruda

Passa les vacances a La Plana, una finca de clementina nules a uns quilòmetres del poble, amb la seva família. Els pares marxen a treballar durant el dia i ell es queda amb sa germana i sa iaia, que fa de mainadera dels dos infants.

Només té set anys i està boig pels trens. L’estiu li dóna una oportunitat excepcional per gaudir-ne. Quan sent un xiulet a la llunyania, puja corrents a l’olivera morruda per poder veure com passen els combois de mercaderia. Avui, quan comenci a caure el sol i no faci tanta calor, aniran a passejar. Potser, si s’ha portat bé, passaran pel camí que hi ha al costat de la via i des d’allí podrà dir adéu amb la seva mà menuda als viatgers aliens al gran esdeveniment que per ell representa.

Te’n recordes Joan? La iaia ha mort, la finca la vam vendre i potser tu ja has oblidat com t’agradava mirar els trens des de la teva olivera.

Sola

El trajecte dura una hora, però li sembla poc temps. Durant aquest període deixa la ment lliure i es permet somiar, imagina que és el darrer cop que agafa el tren i que no tornarà.

Cada matí es dirigeix a la feina perfectament maquillada. El maquillatge és un gran aliat. Abans li permetia dissimular que havia estat plorant, plorant de dolor. I de por. Ara el maquillatge li ajuda a dissimular les bosses sota els ulls conseqüència de no dormir, per la ràbia. La ràbia és més forta que el dolor. I per la por... la por no canvia. S’ha passat tota la nit sense dormir, intentant buscar sola una solució a un problema que s’ha de resoldre entre tots.

Però és ella la que torna cada nit sola, sola obre la porta de casa i encara se sent més sola en escoltar una veu que li diu: Hola carinyo, t’estava esperant!

Cedeix-li el seient!

Fa tres mesos que ho sap i des del primer dia ha viscut el canvi com un malson. Hi ha quelcom dins seu que li està devorant les entranyes, que fa lloc a costa seva i que ocupa un espai que no li pertany. El seu cos ha començat a experimentar una metamorfosi que ella no ha sol·licitat.

Però el més terrible és que també ha perdut la seva identitat. Ella ja no existeix, per culpa d’aquest invasor ara són ells. De cop, sense previ avís, sense demanar la seva opinió, ara hi ha un conjunt que ningú és capaç de separar.

I això encara durarà sis mesos més. Mentrestant ha de tenir cura d’ella (i també d’ell) i ha d’intentar canviar el tarannà dels seus pensaments, perquè sap que ell ja l’està escoltant.

Una estació de França

Les estacions de tren tenen un encant especial. N’hi ha una, visitada en dues ocasions, que em té el cor robat.

Recordo que l’últim cop, després de quasi una hora de cua per arribar a la taquilla i aconseguir el bitllet que ens permetia l’entrada, vam accedir per una de les portes laterals decidits a seguir l’itinerari recomanat i visitar totes les estances, des de la gran nau central fins els menuts recintes annexats. El recorregut incloïa una preciosa cafeteria, dominada per un gran rellotge i oberta a una terrassa des d’on contemplar la ciutat. Després de cinc hores, quan les forces semblaven defallir, ens vam dirigir al gran saló d’aranyes de cristall amb funcions de restaurant. Recuperats vam prosseguir gaudint de l’estació. Abans d’acabar la visita una veu ens va informar pels altaveus que el centre tancava les seves portes i es pregava la sortida dels visitants, impedint fer efectiu el desig inicial de conèixer tota l’estació i permetent crear la il•lusió de tornar algun dia.

Va ser llavors, ja sortint, quan Carles em va dir: "Aquest sembla un Klimt". Efectivament, durant els darrers segons ens vam poder meravellar amb Roses Under the Trees. Tot un plaer.

Nou viatge*

Tinc temor, no ho he d’ocultar. Aquest nou viatge obre expectatives i molt treball. No serà fàcil però avui he aconseguit el bitllet d’anada i no el vull desaprofitar. Avui s’ha confirmat que tinc alguna possibilitat i això m’encoratja a tirar endavant.

Però encara que jo treballi dur, encara que rebi el reconeixement extern, encara que els fruits arribin... no vull oblidar que el fracàs està a l’aguait per aprofitar qualsevol error i, el que és pitjor, el desencant pot arribar en qualsevol moment.

Només us demano que seguiu al meu costat, que continueu creient en mi, que continuï sentint la vostra calor. Perquè això és, en definitiva, el que em fa pujar al tren cada dia i continuar explicant quant meravelloses sou totes les persones que enriquiu la meva vida.

Mirar endavant, recordant el passat

Avui, després de quinze anys, es retrobaran els companys d’institut. Glòria ha tingut la bona idea de revisar la caixa de fotografies, cartes i postals on guarda aquest records com el millor dels tresors. I ha decidit portar al sopar fotografies de carnet que va recollir durant la seva estança a La Laboral.

Aprofita el viatge per donar un cop d’ull a les fotos i s’imagina com hauran canviat els seus amics. El canvi serà físic perquè sap que aquells quatre anys van marcar profundament la personalitat de tots el que hi van ser. Perquè, tot i el temps que ha transcorregut, allí es van formar com a persones. I avui són, en gran mesura, els mateixos adolescents que un dia van agafar per darrer cop el tren, en sortir de classe, des de Tarragona.

Esperant a l’andana*

Atractiu i elegant, el jove espera a l’andana el proper tren. La ma esquerra subjecta un llibre i la dreta una rosa que sembla imperfecta. El tall no és estilitzat com el de les que han passat per l’acurat procés de cultiu i selecció. Els pètals -de roig intens- són descuidats, desiguals, efímers. Però, si esteu a prop, podeu sentir l’olor (sense colorants, conservants ni aromatitzants) veritable d’aquesta flor.

Aquest dia sempre es concedeix vacances i el dedica a les persones que estima. Al matí visita a sa mare i li regala un llibre i un ram de roses blanques, tantes com anys té. Al migdia queda per dinar amb els amics i els du una rosa groga a cadascú.

Quan comença a caure la tarda, agafa el tren i s’apropa a la platja. Ofereix al mar la rosa vermella que ell mateix ha cultivat i llegeix en veu alta versos de Vinyoli al ritme del trencar de les onades, sabent que ella recollirà els presents des d’on estigui aquest sant Jordi.

Més ràpid i més alt

L’acceleració constant obliga al tren a agafar cada cop més velocitat. Encara que algú desitgés parar-lo, ara ja no seria possible. Dues ales es despleguen als laterals paral·leles al terra i quasi perpendiculars al tren. Les rodes comencem a amagar-se i el tren perd l’adherència –pròpia d’un vehicle d’aquestes característiques– al sòl. I puja, puja, puja cap el cel. L’acceleració es redueix, la velocitat s’estabilitza i el tren vola. I jo volo amb ell.

Miro per la finestra i veig unes figures conegudes: la punta de la banya i el trabucador em situen immediatament –milers de metres per sobre– al delta de l’Ebre. Ja conec el paisatge. Busco intuïtivament el Montsià, el port de les Cases, Alcanar... És casa meva. I una onada de satisfacció m’envaeix en saber-me tan a prop dels meus.

Però ara he de seguir volant, en busca del meu destí. Deixant enrera la terra que m’ha criat i que no oblidaré. Potser un dia tornaré...

33 unitats de temps*

Trenta-tres unitats de temps, des d’aquella estació de Tortosa, amb el següent recorregut: Benicarló – Alcanar – Tarragona – Barcelona – Caldes d’Estrac. Diferents temps d’espera a cadascuna de les estacions.

Unitats de temps relatives, perquè no semblen iguals ni les recordo de la mateixa manera i, segur, no les he viscut amb la mateixa intensitat. Els fets esdevenen més precipitadament com més propers estan al moment actual.

Però cadascuna d’aquestes fraccions simbolitzen un objectiu aconseguit i totes juntes representen una vida.

Bubota

Records en blanc i negre, estacions llunyanes en el temps però properes en l’espai, viatges d’anada i tornada per vies de diferent amplada, fotografies borroses de persones que pensàvem conèixer, maletes a l’andana, esperes interminables, bitllets caducats i vagons com bubotes arrenglerats a l’esquerra desafiant als curiosos.

Recerca de la pròpia identitat mitjançant els avantpassats.

Un vidre ple de pols*

Al mirar per la finestra del tren veig passar la vida. És el paisatge el que es mou –no jo– i, en moure’s, el que té vida. Jo només sóc una espectadora passiva.

I recordo la meva vida. A través d’aquest vidre ple de pols puc veure borrosament tots els meus encerts. Els encerts són importants perquè em permeten estar avui aquí.

També puc veure els meus errors. I són aquestes errades les que em preocupen, perquè m’agradaria allargar la mà i evitar-les. Però la pols no em deixa veure amb claredat on em vaig equivocar i el vidre m’impedeix arribar-hi. I el passat queda enrere, cada cop més llunyà, cada cop més inaccessible.

Cap-i-cua

Pi pi pi pit / sssssssss-brom / mmmmmmmmm tac-tac tac-tac mmmmmmmmm tac-tac tac-tac mmmmmmmmm tac-tac tac-tac / ffffffffff / ( ) / clock brom-sssssssss / pi pi pi pit

Quaranta

Els dos estan jubilats i tenen tot el temps del món per dedicar-se’l. Després de més de quaranta anys de matrimoni encara tenen molt a dir-se, a explicar-se, a contar-se... I no han deixat de xerrar en tot el trajecte.

Si et fixes, podràs veure que les paraules no són importants, que la màgia de la seva conversa rau en la música amb la que pronuncien cada mot. Els temes insignificants amaguen els veritables sentiments que expressen. Per això no t’has de despistar, no has de voler entendre cada frase, només has de gaudir amb la melodia que evoca el seu amor.

I potser et passarà el mateix que a mi. Te n’adonaràs que tot es resumeix en un sol sentiment: vull estar al teu costat quaranta anys més. I, potser, tu també voldràs gaudir d’aquest amor demà.

Tranquil·litat

Estava escrivint un relat i he desestimat aquesta frase: Vaig arribar en tren, havent-hi aquesta possibilitat vaig descartar qualsevol altre mitjà de transport. El tren em permet relaxar: puc llegir, gaudir del paisatge o, simplement, tancar els ulls i deixar-me portar. I és veritat, el tren em dóna tranquil·litat.

Quin concepte més menyspreat, la tranquil·litat. Al sopar de cap d’any hi érem mon pare, ma mare, mon germà i la seva dona, el Carles i jo. Tothom va fer un brindis expressant un desig pel nou any. Quan va arribar el torn de ma mare va brindar per: la salut, l’amor, la felicitat, la prosperitat... i la tranquil·litat. Tothom vam riure i li vam exigir escollir només un desig. Es va quedar amb la tranquil·litat i tots vam tornar a riure.

Amb només quatre mesos les inestabilitats personals, els problemes laborals, els desequilibris socials i les diferències familiars m’han fet recordar sovint el brindis de ma mare. I m’he avergonyit del meu riure.

La propera setmana tornaré a Madrid i trobaré a faltar, segur, la tranquil·litat del meu viatge diari.

Il·lusió i esperança

Molts anuncis publicitaris que puc llegir al vagó parlen d’il·lusió i esperança. Paraules que cada cop m’agraden menys.

Per definició la il·lusió no és real, fins i tot el diccionari la descriu com error dels sentits. Intento recordar tots els cops que m’he il·lusionat per quelcom i reconec aquesta manca de realitat. Encara que, per ser justos, aquest sentiment està més relacionat amb una altra accepció del mot: engrescar-se amb l’esperança.

I així arribem a la segona paraula: esperança. Recorro un altre cop al diccionari on una de les accepcions la defineix com guany mitjà per jugada. L’esperança de l’euro-milió és més elevada que la de qualsevol altre joc, però que ningú es deixi enganyar, aquest fet només és degut a que el premi és superior i amaga que la probabilitat és inferior.

De que ens serveix il·lusionar-nos per una esperança?

Angelets

De camí a l’estació de tren m’he trobat un cúmul d’angelets.

N’hi havia uns trenta i s’anaven agrupant per xerrar fluixet i riure graciosament. Tots portaven petites ales blanques semitransparents amb una cinta platejada que les envoltava. Una perfecta corona del mateix material estava sospesa uns vint centímetres per sobre del cap.

Si fossin humans el sexe estaria clar: són dones, però no sé si els àngels tenen sexe. Si fossin humans també seria senzill determinar l’edat: uns trenta anys, però no sé com es determina l’edat dels àngels... ni tant sols sé si aquests éssers tenen edat.

De fet, tampoc tinc la certesa de que fossin àngels, potser eren petits dimoniets disfressats.

Una altra perspectiva

Miro al noi que hi ha al meu davant, sense cap intenció. Només és per poder fixar la vista en algun lloc i badar tranquil·lament.

De cop, ell es posa la mà a la butxaca i comença a fer moviments estranys –gens dissimulats– que comporten un augment de volum desmesurat i inexplicable. Jo no aparto la mirada perquè això significaria que tenia algun interès i intento fer-li veure que no m’importa gens la seva bragueta mostrant la mateixa indiferència que al principi.

Sembla que no ho aconsegueixo, perquè quan s’obren les portes ell marxa (com ànima en pena) a la recerca d’un refugi on tornar a la normalitat, mentre jo busco un altre lloc on fixar la vista... prenent la precaució de que, aquest cop, no sigui una part íntima masculina.

Tr3s dies (o enyor, tristesa i record)

No tornaré a agafar el tren de rodalies en tres dies (dm, dc i dj). Potser cercanias sí, però no rodalies.

I m’envaeix l’enyor de veure cada dia les platges del Maresme, d’escoltar parlar en català i de trobar-te i retrobar-te.

Pot ser no és tan divertit viatjar si tu no m’acompanyes, si no et puc veure els ulls quan parles i si no m’adormo amb tu.

Però no oblido els teus petons, ni les teves paraules de consol i, ni per un moment oblido, que continues al meu costat.

Reacció (II)

Molts dels presents s’apropen. Algú bloqueja la porta del tren perquè aquest no pugui marxar. Ràpidament s’avisa al conductor i aquest a l’estació i, des d’aquí, a la Creu Roja.

Un dels presents, s’identifica com a treballador de l’àrea sanitària, diagnostica que és un atac d’epilèpsia. Uns agents de seguretat ordenen baixar la noia del tren. Aquesta operació podria perjudicar-la, ja que encara pateix l’atac. Sota les instruccions del sanitari, es retarda el trasllat fins que arriba l’ambulància.

Alguns comentem la desaparició del seu acompanyant i ens mirem amb sentiments contradictoris, la por del principi provocada per la possibilitat de que tot fos un muntatge es barreja amb la ràbia i impotència davant l’actitud de l’home, que ha deixat sola en un país estranger a una noia indefensa en el moment en que més el necessitava.

I també la vergonya per la nostra primera reacció.