Un vidre ple de pols*

Al mirar per la finestra del tren veig passar la vida. És el paisatge el que es mou –no jo– i, en moure’s, el que té vida. Jo només sóc una espectadora passiva.

I recordo la meva vida. A través d’aquest vidre ple de pols puc veure borrosament tots els meus encerts. Els encerts són importants perquè em permeten estar avui aquí.

També puc veure els meus errors. I són aquestes errades les que em preocupen, perquè m’agradaria allargar la mà i evitar-les. Però la pols no em deixa veure amb claredat on em vaig equivocar i el vidre m’impedeix arribar-hi. I el passat queda enrere, cada cop més llunyà, cada cop més inaccessible.

2 comentarios

[Dora - 17 de abril de 2004 - 21:56]

Potser sí, que estic avui aquí pels encersts i per les errades. Que tot és necessari i que per molt que ho volguem corregir, el canvi ha de ser cap endavant i mai cap endarrera. Petons.

[Josep - 17 de abril de 2004 - 10:41]

Els errors són necessaris, i tothom els comet, qui no?

El dia que no en tinguis, preocupat, pq voldrà dir que ja no estàs en aquest planeta.

Au! a cometre a errors! ;-)