Reacció (I)

Pugen junts al tren. Ell és més vell, fins i tot -per l’edat- podria ser son pare. Ella segueix, amb el cap catxo, les seves passes, com si el correcte camí fos marcat per l’home. No entenc la llengua que parlen però, pel color de la pell i el vel que cobreix el cabell de la xica, podria ser àrab.

Hi ha prou seients per escollir on volen seure i, tot i que al costat del triat per l’home n’hi ha un altre, ella obeeix les ordres que li exigeixen seure més enllà, en un dels més incomodes.

Passades unes estacions, ella comença a cridar i a moure’s compulsivament.

Jo agafo fortament la bossa al temps que m’adono que l’home ja no està al seu lloc.

Com em sento

Avui no tinc cap història que explicar-te, només es tracta d’una reflexió personal. Donats els esdeveniments, simplement, no em ve de gust explicar frivolitats ni superficialitats. Demà continuarem amb aquests escrits, però avui vull ser valenta i deixar-me anar. Per un cop, vull ser fidel a mi mateixa.

Durant el primer viatge que he fet, després de l’atemptat terrorista i amb unes eleccions just acabades, he estat analitzant com em sentia. Satisfeta, potser aquesta és la paraula: satisfeta per la mobilització ciutadana, satisfeta perquè els mitjans de comunicació no només són la 1a, satisfeta per la participació electoral i satisfeta pels resultats. Però no feliç, ni per un moment he pogut oblidar els fets de l’11M. Les primeres paraules que he sentit en arribar a Sants han estat: “Madrid, Puerta de Atocha”.

Abans de començar vull que quedi clar que cap bandera ni país val una vida humana, no vull víctimes. El dret a la vida humana és el primer dels drets i no penso renunciar-hi per cap ideal.

I, ara, vull fer un exercici de valoració:

Sincerament, crec des del fons del meu cor que no es pot criminalitzar un partit polític, escollit democràticament, per l’atemptat terrorista. Repeteixo, el PP no té cap responsabilitat en la col·locació dels explosius i no té cap relació amb el grup terrorista internacional.

Pot ser et sembla que no té res a veure, però deixa’m parlar d’un altre tema abans de continuar. Quan estava a la universitat, assistia a una assignatura impartida en espanyol. Durant les primeres jornades es va sol·licitar canviar la llengua, perquè alguns dels alumnes no tenien la suficient fluïdesa per continuar amb aquesta. Encara que els manual estaven en anglès, finalment es va decidir continuar en espanyol.

Ara, canviem la perspectiva. Tornem a construir els exemples amb variacions. Vols que t’ajudi? Recorda els moments inicials de l’atemptat quan totes les sospites apuntaven cap a ETA. Si en aquells moments jo hagués escrit el següent text, què haguessis pensat?

Sincerament, crec des del fons del meu cor que no es pot criminalitzar un partit polític, escollit democràticament, per l’atemptat terrorista. Repeteixo, ERC no té cap responsabilitat en la col·locació dels explosius i no té cap relació amb el grup terrorista.

Ha estat (hagués fos) la teva reacció la mateixa? Continuem amb l’exercici de percepció.

Pot ser et sembla que no té res a veure, però deixa’m parlar d’un altre tema abans de continuar. Quan estava a la universitat, assistia a una assignatura impartida en català. Durant les primeres jornades es va sol·licitar canviar la llengua, perquè alguns dels alumnes no tenien la suficient fluïdesa per continuar amb aquesta. Encara que els manual estaven en castellà, finalment es va decidir continuar en català.

I ara respon, sigues sincer/a: has aplicat els mateixos criteris de severitat al llegir un text que l’altre?

I, si us plau, no em vinguis en que tots els extrems són dolents. Jo et posaré exemples d’extrems abominables. Quan hi ha gent dormint al carrer i gent amb mansions, quan les persones moren a les portes dels hospitals perquè no se’ls deixa entrar mentre altres es preocupen de la cirurgia plàstica, quan el sou mínim està per sota del llindar de pobresa mentre altres es fan rics a costa de venda d’accions, quan la possibilitat d’anar a l’escola es redueix per les poblacions marginals mentre es potencia universitats privades... Vols parlar d’extrems perillosos: si anem eliminant l’esquerra, el centre és l’extrem. Llavors, continua sent dolent?

Estic satisfeta pels resultats electorals, però no sóc feliç perquè no puc ni vull oblidar les víctimes.

I estic farta de sentir-me culpable per ser catalana i d’esquerres.

Com tu i com jo

Ells, els que han mort, són com tu i com jo. De fet, a partir d'avui, ells són part de tu i de mi. Per sempre.

Viatges

A vegades, quan viatjo a altres països i em trobo davant de llocs emblemàtics, m’apodera una sensació d’irrealitat.

D’una banda, el món es redueix. Tot el que estava lluny s’apropa ràpidament, els llocs que només havia vist en cinema o dels que només tenia una referència per llibres estan aquí. Tan propers que jo puc veure’ls. D’altra, la màgia existeix. Totes aquelles fantasies, totes les llegendes, tots els bocins d’història van passar o es van inspirar en el lloc on estic.

I, a més, tot el que ens envolta forma part d’aquesta història, perquè el que per mi pot ser quotidià per a altres pot ser especial. Per exemple: repetir el primer viatge que es va realitzar en ferrocarril a la península.

Estadístiques

L’Ignasi sempre puja als darrers vagons del tren. Tothom, conscientment o inconscient, escull on pujar i on vol seure. Alguns dels factors que en depenen són: la quantitat de gent que hi ha normalment, la posició relativa del tren respecte l’entrada en origen, la mateixa posició respecte la sortida en destí, la possibilitat de trobar coneguts...

Per l’Ignasi l’únic factor determinant són les estadístiques: en cas d’accident el més greu és el xoc frontal. I donada aquesta possibilitat els llocs menys segurs són els propers a l’impacte.

Si he de tenir en compte les estadístiques, no em preocupo... pertanyo a altres grups de més risc.

Fènix, Salamandra i 451

Ella està llegint Donde el corazón te lleve de Susanna Tamaro. Ha
tancat el llibre i els ulls, i ha dit: "Massa trist i cruel per
continuar, necessito temps". El seu company també està llegint, dos
llibres. Ha començat per un, però després d'uns minuts de lectura l'ha
descartat i ha continuat amb Once minutos de Paolo Cohelo. Al meu
darrera tres adults parlen sobre les influències personals mitjançant
els llibres: de com es deixen recomanar i de com actuen com
prescriptors. Més enllà una jove ha recolzat el llibre sobre els
genolls, utilitzant l'índex com punt, mentre atén les preguntes d'uns
turistes encuriosits.

Aquesta escena real i tranquil·litzadora es dóna mentre viatjo cap a
casa, tot llegint Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. I no em puc
imaginar una vida més perfecta que la meva.

Preocupacions

Està preocupada. Resulta que una amiga –bé, una coneguda– ha tallat. Millor dit, va tallar ell el dia dels enamorats. Per la tarda, especifica. La va veure fa uns dies i estava tan feta pols que la va convidar el proper cap de setmana a una festa. La festa és per l’aniversari del nuvi, el de la que està parlant. I resulta que a la festa també ve l’altre, el de la coneguda. I, es veu, que aquest –el que va tallar– no està massa conforme. I ella tampoc vol carregar amb la responsabilitat de fer costat a l’abandonada, que –la que parla– també vol gaudir de la festa del seu nuvi.

Doncs sí, ja es veu com està de preocupada. I és que ser superficial tampoc és tan fàcil. I semblar que no ho ets, encara menys.

L’estació

Tots els cops que plorat quan m’havia de mantenir impassible, tots els cops que he estat indiferent quan volia riure, tots els cops que he parlat quan havia d’escoltar, tots els cops que he marxat quan havia de recolzar, tots els cops que callat quan havia de dir la veritat, tots els cops que havia d’estimar quan m’allunyava, tots els cops que havia de creure en comptes de pregar...

Totes les oportunitats que he tingut per ser millor es perden a l’estació fantasma on no para aquest tren.

Revisió d’històries

Per anar a l’escola (a l’institut o a la universitat), per anar a treballar (a un servei o a una presentació), per anar a divertir-se (a pintar o a estimar), per tornar a casa (a la teva o a la dels avis)... Quan agafes tu el tren? I perquè l’agafes?

I perquè no per parlar amb mi? Perquè no puges a la propera estació? I quan em vegis vigilar als passatgers, perquè no em mires als ulls i m’expliques la teva història?

I perquè no em demanes la meva?

Àrea de servei

Està grassa, però això sembla que no l’acomplexa. Va vestida amb una faldilla que imita la pell de lleopard, botes altes i samarreta ajustada. El mocador que porta lligat al coll va a conjunt de la faldilla. El maquillatge és una mica exagerat, una mica prou.

Mira el rellotge i ens demana on està Blanes, que si sabem quantes parades falten. Torna a mirar el rellotge i fa càlculs mentals. Ens torna a preguntar, ara vol saber a quina hora passa el darrer. Torna a fer càlculs. Ens mira i diu: Demasiado lejos, demasiado tarde, mentre es posa l’abric i baixa a la següent parada.

Els serveis només s’han de fer quan et surten a compte.

Zen

Trobo immediatament el bitllet a la bossa i el cancel·lo. Em desplaço lleugerament cap a la dreta abans de veure com els excrements d’un colom esclaten al terra. Acte seguit arriba el tren de les 8:10, cinc minuts abans de l’hora. Pujo, encara adormissada, per la porta que s’ha obert al meu davant. Sembla que el vagó està ple, miro a la dreta i justament hi ha dos seients lliures –un per mi i un altre pel meu acompanyant– on a mi m’agrada.

Miro per la finestra i veig com una brisa suau desplaça els núvols i tapa el sol. No m’he de preocupar, sé que conec el camí.

Paó

No els sento, però no sempre és necessari sentir per entendre. Hi ha cops que l’exercici d’escoltar no rau sobre l’oïda.

L’un està mostrant els seus encants, ara és el moment d’impressionar. Li descriu les seves habilitats i capacitats. Li deixa entreveure que és transparent, que és accessible, que és sensible. Li mostra una petita part del seu jo i, alhora, permet que sigui l’altre qui hagi de completar el retrat. D’aquesta manera la imatge serà perfecta, serà com ell desitja i necessita.

Després del darrer somriure, s’estarrufa com un paó i li escriu en un paper el número de telèfon.

Gotes

Petites gotes d’aigua que rellisquen pel vidre de la finestra. Que la travessen de dreta a esquerra, de dalt a baix. Que viatgen per sobre de la superfície, sense intentar traspassar-la. Que segueixen una trajectòria curvilínia, on el moment es veu modificat per l’augment de massa quan una d’elles n’atrapa una altra.

Petites gotes d’aigua que no sobreviuen.

Col·lectiva

Hi ha poca gent al tren. Dono una mirada ràpida i localitzo un grup de quatre seients buits. Escullo el de la finestra en sentit Barcelona.

És curiós, no? Al triar aquest, busco la solitud. Penso que prenc l’elecció d’estar sola. Però no és veritat: ara qualsevol pot seure al meu costat. El que faig realment és deixar que l’atzar, i no jo, decideixi els meus companys de viatge.

A mida que els passatgers van ocupant els llocs, penso: pot ser estan tan sols com jo, pot ser patim soledat col·lectiva.

Però hi ha una petita diferència entre nosaltres: hi ha qui escull la soledat i hi ha qui escull compartir-la.

El ritme de vida

... No arribo a l’hora. I avui l’entrevista. Quantes hores he dormit? He d’anar a buscar les sabates. Demà la pel·lícula. He trucat al meu germà? No sé si tinc tots els codis Tics. Com pot ser que no recordi que vaig fer dimarts? Aviat és el Sant de l’Elena. Arribaré tard, segur. Aquesta tia no pensa apartar el peu d’aquí. Vaig trucar a casa o em van trucar ells? No sé quantes hores he d’imputar al projecte. Potser demà anirem a comprar. Quant temps em queda el cap de setmana pel mosaic? Pot ser si aplico la nota OSS se soluciona. Estic arribant tard, no pot córrer més? S’han lluït amb la portada del diari. I el pastís. Propera parada Vilassar. Estic fent tard. Què és aquesta escuma? Neu! És neu!...

Petits flocs de neu, cadascun diferent a la resta, que s’ajunten simulant una abraçada efímera. Agrupats, per poder oferir una catifa blanca que dibuixa un camí entre l'anar i tornar dels vianants. Aquest trosset de neu no l’ha xafat ningú, està verge. Aquests milers de flocs de neu han volgut ensenyar-nos un paisatge diferent al que estem acostumats a la Mediterrànea. I ens mostra que encara ens pot sorprendre una mica d’aigua.

Em resisteixo uns segons més a continuar amb el maleït ritme de vida.

Ahhhhhhhh!

Ja has tornat a encendre una cigarreta entre vagó i vagó. Estic farta de queixar-me. El fum entra i m’agafen nàusees. Si torno a sentir aquesta olor, vomitaré! Merda! Que no és tabac! Això, ara posa les teves fastigoses potes a sobre del seient, perquè la merda de gos que has xafat es pugui expandir. No veus que el canvi, cada dos anys, de tapisseria el paguem tots! Pot ser tu no el pagues. Es clar, quan ve el revisor tu li expliques que has pujat a la parada d’abans i que baixes a la propera. Això si t’agafa, perquè sempre tens el recurs de baixar abans o d’amagar-te al WC. I només falta que a sobre ocupis dos seients, i que em miris amb ràbia quan demano el meu lloc. I quan sec al teu davant obre be les camotes, perquè els teus collons puguin emetre l’olor per marcar l’espai. Que es veu que és teu, es veu que ningú més pot utilitzar el transport públic, es veu que el problema que tu tens amb la societat -aquest irreconciliable problema- l’hem de patir tots.

Ves-te’n a la puta merda... i, si us plau, no tornis!

Gustavo és un cas

- Ahir vaig baixar a Barcelona a matricular-me i, saps a qui vaig veure?
- Qui?
- Gustavo Santos... és un cas.
- Gustavo?
- Sí. Ara va perseguint a totes les ties que veu... a totes les de més de 15 anys i menys de 20.
- Què dius?
- Sí, sí. Saps que em van dir? Saps que va fer a la festa? Va atacar a l’Arantxa.
- L’Arantxa?
- Sí, tio. L’Arantxa. T’ho creus?
- Però si aquella tia...
- Que sí, que sí! L’Arantxa és simpàtica, però...
- Ja, ja, ja... No pot ser.
- Que sí, que va de col·leccionista: a veure quantes en una nit.
- Que dius? Gustavo?
- Que després de dos cubates es connecta el radar i... en busca de l’objectiu.
- No sortia amb aquella tia?
- El va deixar.
- Ah!
- Sí.
- I de que et vas matricular?

La mar

A la meva esquerra hi ha la mar. Aquesta massa serena i càlida m’infon confiança. Em permet creure en ella perquè sembla que hi serà sempre, acompanyant-me en el trajecte. Amb la seva sola presència permet transformar un abisme en una relaxada profunditat.

Tinc sort de poder-ne gaudir. He estat afortunada. El destí m’ha afavorit. Els deus han sigut benvolents. Totes aquestes frases m’atribueixen un avantatge respecte la resta de mortals i reflexen el plaer que frueixo tenint-la a prop.

Però ho diguis com ho diguis, aquest sentiment també em confereix un terrible desavantatge. La mar només és un regal que m’ha estat conferit, passatgerament.

El professor de tecnologia

És professor de tecnologia a un institut. Va aprovar oposicions i la plaça és seva. A uns quants quilòmetres de casa, però seva. No li preocupa gaire perquè la faena li agrada: els companys són fabulosos, la direcció emprenedora i els seus alumnes estan motivats. Sí, ha de fer un viatge d’anada i un de tornada cada dia, però l’aprofita. Uns dies llegeix, altres corregeix exercicis, altres descansa...

Avui ha trobat una veïna i li explica les activitats programades a l’acabar els exàmens. Il·lusionat li detalla un seguit de conferències, tallers, jornades i sortides organitzades pels professors, entre les que escollir. Però el que més goig li fa és el viatge. A Paris ha dit. Desitja que sigui enriquidor per la formació dels nens, però també vol que recordin aquell moment per sempre.

Les Arts et Métiers, pensava. Llàstima que la meva vergonya avui també estigués present.

Un trajecte en números

1 viatge d’anada i tornada
2 vehicles diferents
3 sintonies de mòbil
4 dies sense publicar
5 ametlles salades
6 contes recordats
7 companys de viatge
8 rialles juntes
9 al rellotge
10 graus a l’exterior

Mil i un records del cap de setmana