Sense dormir

L’ha deixada a l’estació. Faran el trajecte per separat, així ho han convingut perquè ningú pugui sospitar. Encara que mentre ell té una reputació que defensar, a ella li dóna igual el que poden pensar.

No ha dormit en tota la nit però no pot tancar els ulls: està massa nerviosa, massa excitada, massa neguitosa, fins i tot, massa cansada per permetre’s uns minuts de repòs. I si s’adorm pot arribar a oblidar cadascun dels segons que ara té presents en la seva ment, cadascuna de les carícies que encara recorren el seu cos, cada petó que li ha regalat, cada mirada càlida, cada xiu-xiu a l’orella. Té por d’oblidar la flaire de l’amant que encara ara l’envolta.

I també té por d’adonar-se que està sola, que ell no l’ha acompanyat, que mai el tindrà al seu costat, que no hi podrà confiar, que mai serà el desitjat confident. Que, tot i la proximitat física, aquesta nit estaven a milers de quilòmetres.

Ella ha plorat i ell no ho ha vist.

Un altre poble

Puges al tren i busques un lloc. No vols seure, només desitges passar desapercebut. Et prepares mentalment per afrontar un nou dia. Et dirigeixes a la feina com cada matí. Una feina per la que has de donar gràcies, però que t’està matant dia a dia. I, irremeiablement, et demanes un altre cop com has arribat fins aquí.

Vaig abandonar el meu poble, la meva casa, la meva família i els meus amics. Només volia una oportunitat i tenia l’esperança de que aquest sacrifici fos suficient. Vaig venir amb la il·lusió intacta i un futur per estrenar.

Perquè, si les nostres històries s’expliquen amb les mateixes paraules, el color de la pell dibuixa finals diferents?

Cada matí

Sa mare la desperta, la vesteix, li dóna l’esmorzar, la baixa a l’estació i li regala una càlida abraçada. Son iaio la recull, li fa un dolç petó, se l’endú a casa i té cura d’ella fins que arriba l’hora de portar-la a l’escola bressol. Aquests passos són realitzats pels adults mecànicament i diària. No ho saben o, pot ser, no s’adonen de que cadascun d’ells és de vital importància per al ritual matinal de la menuda.

Avui ha pujat al tren cridant. Les llàgrimes li corrien per sobre la delicada pell blanca. Els rossos tirabuixons no paraven quiets. Una gota de transparent moc volia escapar-se del seu cigronet de nas. L’avi l’estirava cap a l’interior i la mare, des de l’andana, intentava dissimular la tristor, mentre ella allargava els braços cap a la porta que ja es tancava.

I no deixava de repetir: a-na-ba-sa-da

...pacíficament...

tinc un destí
un trajecte a recórrer
cent estacions amb parada
un objectiu a assolir

tinc un camí
que no faré a soles
mil companys d’esperit
avancen així

tinc un amic
qui vetlla per mi
el motiu del viatge
el meu país

Aníbal

Carta de Aníbal. Se aburrió en San Pablo y regresa... Aixeco la vista de la novel·la i el veig amb un manual tècnic a les mans. Vestit, corbata, ulleres i aliança. Sembla preocupat. Utilitza un bolígraf per seguir les línies i no perdre el punt. Avui té una reunió important, però no l’ha pogut preparar. No deu estar gaire concentrat, perquè és el tercer cop que llegeix el mateix paràgraf.

Quan de menut li demanaven: Tu què vols ser? Ell sempre responia que el què més desitjava era fer teatre. Doncs bé, quasi ho ha aconseguit. Dependrà de les seves dots interpretatives que avui l’acomiadin o el felicitin. Espero que tingui sort... a la vida.

Carta de Aníbal. Se aburrió en San Pablo y regresa...

Anyil, violeta, morat... i lila

Hi ha dies en que la tristor no et permet apreciar els colors. La falta d’alegria provoca que el teu entorn perdi la lluminositat. La vida es torna opaca.

Avui no ha sigut un d’aquests dies: una camisa d’elegant negre, un cartell de viu roig, una bossa de encisador turquesa, un seient de prestigiós gris, un paper de pur blanc, uns ulls de profund maragda, uns guants de suau rosa, una joguina de divertit groc, unes sabates d’antic marró, un xumet de tendre blau i un llibre d’esperançador taronja.

Miro l’horitzó des de la finestra i veig que el sol ja s’ha post. Un cel d’espectacular lila.

Fil musical

No vull escoltar la lletra. La lletra, no. És massa trista. Arriba al cor com una llança enverinada. Si l’escolto, em posaré a plorar. Segur. I, si els meus companys de viatge m’han de recordar, no vull que sigui per les llàgrimes.

Vull sentir la música. La música, sí. Bàsics. Vull notar com entra i s’instal·la sota la pell. Cubanito. Com es converteix en el meu tarannà. Bàsics. Com, poc a poc, m’envaeix i s’apropia de la meva voluntat.70. Com el somriure s’escapa, la mirada s’alegra i el rostre s’il·lumina. Bàsics. Com el meu cos no m’obeeix i balla. Dile que no.

Saaabor!

St. Vicent Màrtir

Avui la meva companya de viatge ha estat una dona. M’ha precedit a l’entrar al tren, i jo he segut al seu davant.

Amb les mans entrellaçades contemplava el paisatge. Aquestes mans no eren les d’una princesa: estaven gravades pel treball i per l’esforç, ungles curtes i dits gruixuts, arrugues, senyals i cicatrius. A la seva cara també es podia entreveure una vida plena de sacrificis: nits sense dormir, dies sense menjar, vetlles a l’hospital, pregàries a l’església... En canvi, es dibuixava un somriure de felicitat i una mirada de serenor.

Ha baixat abans que jo, a l’aixecar-se m’ha mirat i m’ha dit: Que tinguis un bon dia. A qui m’ha recordat? Qui em diu el que necessito sense explicar-li-ho? Qui em coneix millor que jo? Qui ha dedicat la seva vida a la meva?

Que tinguis un bon dia, No tinguis temor, Tot sortirà bé, Siguis feliç, Tinguis fe, Tu pots, Bona nit, Somia amb els angelets...

La teva fermesa és la meva guia

Com ja es va repetint darrerament, aquest matí he fet el viatge sola. Tu no estaves al meu davant, acompanyant-me en aquest trajecte diari.

He tancat els ulls per uns segons i, al tornar-los a obrir, un calfred m'ha envaït. No hi havia ningú més al tren, estava aterradorament sola. La càlida claror del sol ha estat substituïda per la impersonalitat de la llum artificial. El rètol que anuncia la propera estació només informava d'uns punts suspensius. M'ha semblat que la temperatura disminuïa ràpidament.

He tornat a tancar els ulls, més per la por que pel desig. I t'he vist, al meu voltant a la carena d'una muntanya, al meu costat a la vora del mar, al meu davant oferint-me la teva ma ferma. I m'has dit: "No miris al sol directament, la seva bellesa et farà mal".

Qui m'abrigarà aquesta nit quan se'n vagi el sol? Vull que siguis tu qui em cobreixi quan faci fred.

VIG

Ha rebut una trucada. El to s'adivinava distant, però no forçat. Li ha dit que estava al tren, que ja venia, que si volia... podia pujar a Montgat, que ell allí l'esperava. Però només si ella estava disposada a seguir el camí.

Una parada abans, ell s'ha mostrat neguitós. Ha començat a vigilar la gent que pujava i ha tingut cura en guardar el seient del seu costat. A l'estació marcada les portes s'han obert, ella ha aparegut i el seu rostre s'ha il·luminat com ho fa el mar amb la lluna plena. No ha pogut dissimular l'alegria. Ha segut a la seva vora i s'han fet un petó cordial. Ha estat d'aquells que es fan poques vegades, curt però real: els dos el desitjaven, però ningú gosava fer-lo.

Des de la meva perspectiva era la parella perfecta. El petó ideal. L'amor veritable. Perquè només algú que ha tingut la valentia de posar en dubte l'estima, té dret a gaudir-ne.

Però clar, això només és la visió d'una observadora.

Ni una treva

La Judit ha tornat a arribar tard a l’estació, finalment ha agafat el de les 8:10. Ja fa setmanes que el tren se li escapa perquè troba a l’Alex pel camí. Més que trobar-lo, el busca. Necessita una conversa amb ell, cada matí, per afrontar el dia.

La Judit controla les emocions i les dirigeix cap allò que no la farà infeliç: controla l’alegria, odia a mitges, respira a fons, té un lloc on protegir-se, dorm a les hores, pensa amb lògica i mira des de l’andana. Això és el que fa, però no és el que vol fer. Perquè en el fons és una jugadora i vol arriscar-se en cada moviment: plorar en públic, estimar amb bogeria, trobar un repte, sentir amb l’estómac i pujar al proper tren, sense importar el destí.

Per això necessita a l’Alex, perquè ell no la jutja pel que fa. Troba en la seva mirada la complicitat que necessita. Les seves paraules li donen confiança. I el seu consol li proporciona el perdó que busca. Perdó pel que no fa i desitja.

La Judit no canviarà. Perquè en aquesta guerra necessita un aliat i, aquest, només existeix mentre ella estigui en guerra.

Marguerite Lachaise

Avui l'he tornat a veure. Viatja amb els ulls pintats de blau cel i el cabell recollit en un monyo. Va vestida amb colors estridents i es pren la llicència d’incorporar algun ornament, com una flor artificial, a la seva indumentària. Sembla només una imitació de la dona que un dia va ser.

Marguerite va passar la seva joventut vivint en un país que no era el seu, perseguint un somni que se li escapava. Va venir amb l’esperança de que el sol, la mar i l’amor que el seu marit li professava inspiressin en ella la genialitat. Baixava a la platja amb la témpera i la fusta blanca, i es passava hores mirant les ones trencar.

Ara, vella, cansada i sola, acut cada tarda a un taller de pintura d’un poble proper, on gaudeix del calor de les estufes de butà i d’una mica de companyia. Pinta petites pinzellades amb colors primaris, perquè són els únics colors que pot diferenciar. I en cadascuna d’aquestes traces hi plasma les vivències, els records, les anècdotes i les errades. Hi deixa la vida.

M’agradaria poder-vos dir que són obres d’art, però només són els dibuixos d’una estranya.

CAT

Un, dos, tres... n’hi ha més de set. I, pels colors, almenys dues són femelles.

També està ell: el de color roig, el que sembla un tigre, el que més m’agrada. Camina amb el pas majestuós per sobre la teulada d’Uralita, aliè a les mirades que l’observen. Té massa dignitat per suplicar-te una carícia. Però si tu t’apropes i l’acarones, ell t’obsequiarà amb un moviment que permetrà que aquest contacte esdevingui etern.

I et deixarà creure que ell és teu quan, en realitat, tu ets seva.

La mirada de Cristian

Cristian és un xic de cabells i ulls negres. Les seves faccions orientals ressalten sobre la delicada pell bruna. Si et fixes pots veure una petita cicatriu a la galta dreta feta pel seu gat, tan superficial que amb pocs dies desapareixerà.

Jo he intentat continuar la lectura de la novel·la, però des de que ha segut a la meva vora no he pogut concentrar-me ni un instant més. El buscava amb la vista i no podia evitar somriure a cada moviment d’ell.

Finalment ell m’ha dedicat una mirada, tan dolça i tendra com la dels àngels. De tota la gent que hi havia en aquells moments al seu voltant, ell ha decidit que jo em mereixia durant uns segons la seva atenció. I, durant aquests segons, m’ha robat el cor.

En Cristian té 18 mesos i ha despertat en mi l’instint maternal.

La Sara és una adolescent

La Sara és una adolescent tenyida de ros amb un piercing als llavis. A l'institut li han encomanat escriure una carta que mai enviarà a un familiar, un ídol o un personatge històric. La Sara ha escrit:

"Hola Sílvia,

T'escric aquesta carta per demanar-te perdó. Un dia vaig ser la teva millor amiga, avui ja no. Et demano perdó perquè quan el teu pare et cridava que mai series ningú, jo no estava al teu costat. Perquè quan vas fumar la primera cigarreta, jo no et vaig acompanyar. Perquè quan anaves al parc perquè la teva mare portava amics, jo no hi era. Perquè quan la teva parella et va dir que era homosexual, jo no et vaig recolzar. Perquè quan vas recollir les notes, jo no estava allí. Perquè quan et preguntaves quin sentit tenia la vida, jo no et podia donar cap resposta. Perquè quan vas decidir beure alcohol després de prendre'n tres de color blau jo estava a la vora, però els meus dits no van ser prou ràpids per marcar un número al mòbil. I tu vas caure i jo ho vaig veure."

La Sara és una adolescent.

Curtmetratges al tren

M’he trobat mil cops mirant als desconeguts companys de viatge que m’envolten al tren. També els he escoltat.

És curiós com els vagons es presenten com curtmetratges amb actors principals i secundaris que esdevenen el centre d’atenció durant el trajecte. Hi ha cops en que has d’endevinar el que cadascun dels personatges amaga... d'altres, la història es explicada en veu alta pels mateixos viatgers. I, si tens sort, tu pot ser un dels protagonistes.

El que més m’agrada és que, per uns instants, puc imaginar històries on la tristesa, bellesa, amargor, bogeria, crueltat i diversió només ve marcada per la meva pròpia imaginació. Ells són com jo vull que siguin durant uns minuts. I després desapareixen de la meva vida de la mateixa forma en que han entrat.

Aquest és un espai per compartir i recordar aquest petit univers inventat.