La Sara és una adolescent
La Sara és una adolescent tenyida de ros amb un piercing als llavis. A l'institut li han encomanat escriure una carta que mai enviarà a un familiar, un ídol o un personatge històric. La Sara ha escrit:
"Hola Sílvia,
T'escric aquesta carta per demanar-te perdó. Un dia vaig ser la teva millor amiga, avui ja no. Et demano perdó perquè quan el teu pare et cridava que mai series ningú, jo no estava al teu costat. Perquè quan vas fumar la primera cigarreta, jo no et vaig acompanyar. Perquè quan anaves al parc perquè la teva mare portava amics, jo no hi era. Perquè quan la teva parella et va dir que era homosexual, jo no et vaig recolzar. Perquè quan vas recollir les notes, jo no estava allí. Perquè quan et preguntaves quin sentit tenia la vida, jo no et podia donar cap resposta. Perquè quan vas decidir beure alcohol després de prendre'n tres de color blau jo estava a la vora, però els meus dits no van ser prou ràpids per marcar un número al mòbil. I tu vas caure i jo ho vaig veure."
La Sara és una adolescent.
"Hola Sílvia,
T'escric aquesta carta per demanar-te perdó. Un dia vaig ser la teva millor amiga, avui ja no. Et demano perdó perquè quan el teu pare et cridava que mai series ningú, jo no estava al teu costat. Perquè quan vas fumar la primera cigarreta, jo no et vaig acompanyar. Perquè quan anaves al parc perquè la teva mare portava amics, jo no hi era. Perquè quan la teva parella et va dir que era homosexual, jo no et vaig recolzar. Perquè quan vas recollir les notes, jo no estava allí. Perquè quan et preguntaves quin sentit tenia la vida, jo no et podia donar cap resposta. Perquè quan vas decidir beure alcohol després de prendre'n tres de color blau jo estava a la vora, però els meus dits no van ser prou ràpids per marcar un número al mòbil. I tu vas caure i jo ho vaig veure."
La Sara és una adolescent.
4 comentarios
Dora -
Crec que em viciaré ràpidament d'aquest món de secrets a viva veu, d'intimitats declarades i de amics desconeguts.
Seguiré el teu consell d'escriure'n més d'un quan estigui inspirada. Però només vull escriure els dies que utilitzi el tren.
Us torno a donar le gràcies...
Jo també us seguiré la pista.
Josep -
Primer de tot, ÀNIMS!! que això és més fàcil del que sembla, ja veuràs. I a més, es divertit! que més vols?
Si et serveix, t'explico que jo tampoc porto gaire amb el blog, es més no he arribat encara als 100 posts, i tot i que estic començant i no tinc clar a on va tot això, no he deixat mai d'escriure per més de dos dies. La cosa va tirant ... i esperem que per a molt de temps.
Per a mi, els meu majors enemics pel blog són la mandra i la falta d'idees, però a ambdues els hi tinc agafades les mides: El dia que em trobo inspirat, escric més d'un post (2,3,4,...), i així sempre en tinc a la recàmara, fent de coixí, esperant a sortir.
Au! no m'enrollo més, a donar-li canya al teclat! Sort! et llegeixo. :-)
Dora -
La veritat és que estic una mica nerviosa, perquè no sé si podré tirar endavant aquest projecte. Però de ganes no me'n falten.
Moltes gràcies pels ànims.
Óscar -
Com el Josep, jo tambe t´he conegut per la web del Juan Carlos.
Molt be aquests dos primers posts, molts anims.
Et tinc al bloglines. ;-)
Óscar.