Marguerite Lachaise

Avui l'he tornat a veure. Viatja amb els ulls pintats de blau cel i el cabell recollit en un monyo. Va vestida amb colors estridents i es pren la llicència d’incorporar algun ornament, com una flor artificial, a la seva indumentària. Sembla només una imitació de la dona que un dia va ser.

Marguerite va passar la seva joventut vivint en un país que no era el seu, perseguint un somni que se li escapava. Va venir amb l’esperança de que el sol, la mar i l’amor que el seu marit li professava inspiressin en ella la genialitat. Baixava a la platja amb la témpera i la fusta blanca, i es passava hores mirant les ones trencar.

Ara, vella, cansada i sola, acut cada tarda a un taller de pintura d’un poble proper, on gaudeix del calor de les estufes de butà i d’una mica de companyia. Pinta petites pinzellades amb colors primaris, perquè són els únics colors que pot diferenciar. I en cadascuna d’aquestes traces hi plasma les vivències, els records, les anècdotes i les errades. Hi deixa la vida.

M’agradaria poder-vos dir que són obres d’art, però només són els dibuixos d’una estranya.