L'estiu no sembla tan viu*

Una figura fosca, sense llum, puja al tren. No puc veure si somriu perquè es cobreix el cap amb una caputxa, però la sang se’m gela pensant que pot ser així. Passeja pel passadís, caminant d’una punta a l’altra, amb moviments suaus i elegants, mirant els viatgers que semblen no adonar-se de la seva presència. De tant en tant, sense moure el tors, gira el cap cercant quelcom.

A mig camí es para de cop, ha trobat el que buscava. Emprèn de nou el pas, ara més ràpid, en sentit on estic asseguda. No goso respirar, l’estomac se m’encongeix i un calfred em recorre l’espinada. S’apropa perillosament i a cau d’orella em diu: L’estiu no sembla tan viu quan les fulles dels arbres cauen precipitadament sense que tu puguis fer res… al canal del riu, al revolt de la carretera, al llit de l’hospital.

1 comentario

[abox - 10 de agosto de 2004 - 00:28]

Hi ha dies d’aquestos, la por s’apodera del dia en forma de encaputxat. Procura treure-l’hi la caputxa de seguida que el vegis, potser et sorprendrà amb un somriure intens i una mirada d’ulls verds d’aquells que t’alegren el dia, o potser no.