Adam i Alba (ii): Pagar per veure-la

Adam i Alba (i): Els personatges

Aquestes són les primeres paraules que ha dit l’Adam: No sé si vull pagar per veure-la (…) -Mmmm? He frunzit el seny i he intentat esbrinar què volia.

L’Adam mirava a l’Alba -bé, ara ja sé dues coses: que es coneixen i que no m'està parlant a mi- quan ha tornat a repetir la mateixa frase: (…) perquè es simpàtica i és guapa i està bé de cos (…) -em fa l’efecte de que no estic entenent de què parlen i això fa que pari l’orella atentament- (…) però pagar? A la facultat hi ha gent que ho fa, però jo no sé (…)

L’Alba se’l mira -ara, penso, és quan ella m’ho explica, perquè si estan parlant del que jo imagino: li para els peus; i si no, m’ho aclareix definitivament- i diu: Però, hi ha gent que li fa tall, que així sí que és capaç, però… jo que sé, és que hi ha gent molt clàssica pel món. No veus que mitjançant una webcam és diferent? A més, per aquest preu no esperaràs que sigui una model? Ja saps que et trobaràs… -Estic paranoica o m’ha mirat quan ha dit clàssica? Potser sí que ho sóc, perquè jo no he pagat mai a ningú per veure’l… bé, al teatre sí però això no compta, o sí que compta?

L’Adam canvia el cul de seient i el posa al del davant de l’Alba, li agafa dels genolls amb una mà i li acaricia el cabell amb l’altra mentre li diu: Ja, però pagar?

Amb un pam de nas! M’he quedat amb un pam de nas! Collons com passen els anys, m’he tornat una vella classicorra que no és capaç d’adaptar-se als nous temps… Perquè no m’he adaptat si realment aquests dos són (o poden ser) parella, volen pagar per mirar per una webcam i ho estan discutint tranquil·lament i oberta al tren!