La noia de Calella*

L'Àngel em va enviar un SMS per trobar-nos a l'estació i compartir el trajecte en tren. Ja m'havia explicat, també per SMS -o sigui que no massa àmpliament- que ara estava sortint amb una noia de Calella i que, a vegades, agafava el mateix tren que jo.

No sé quan temps feia que no parlàvem, així, cara a cara. Per això em va venir de gust estar una estona amb ell, que m'expliqués com li anava la vida i poder contar-li com anava la meva. Ell i jo havíem estat parella, però d'això fa molts anys, no recordo quants. Suficients com per cultivar una amistat i trencar totalment aquella teoria de que un xic i una xica no poden ser amics (o potser corroborant-la, ja que nosaltres ja havíem superat aquesta etapa).

El fet és que em va explicar com li anava amb aquesta noia i em va donar detalls que no em veig autoritzada moralment a desvetllar. El que sí puc dir és que és el segon cop que surt amb ella, que ja van tenir una relació fa molts anys i... per les dades crec que aquesta és la tia amb la que es va enrotllar quan em va deixar.

No em vaig atrevir a demanar-li, ni si realment era ella ni en quin ordre va passar. De fet, ja no m'importa!

10 comentarios

[Dora - 26 de octubre de 2004 - 19:19]

Et prometo que si algun dia publico quelcom, t'enviaré un exemplar signat... No és per tu, és per mi: em fa il·lusió.

Gràcies derkon

[derkon - 25 de octubre de 2004 - 16:30]

T'adones que aquest blog es pareix cada vegada més a una xicoteta novela recull d'experiències?
Dirigit baix una mínima ficció tenim una bona metàfora sobre la realitat humana diària.
Ho dic seriosament. He llegit autèntics bodrios en editorials decents, açò ho superaria fàcilment.

[Dora - 22 de octubre de 2004 - 11:16]

abox, evidentment la duració de la relació també és important. En el meu cas, les dades s'inverteixen. Potser vam estar junts un any (o dos, no més) i d'això ja fa tretze anys (més o menys).

És molt més fàcil que jo pugui mantenir aquesta relació (no sé si anomenar-la normal) amb l'Àngel...

Però el que té de bo el temps, és que passa. I passa encara que tu no vulguis, i en transcórrer ho relativitza tot.

Jo no t'hauria de donar cap consell, perquè no sóc ningú. Però intenta aprofitar el temps que està passant perquè d'aquí tretze anys el que avui sembla un drama no ho serà tant i et sabrà greu no haver sigut feliç durant tot aquest temps.

Una abraçada

[abox - 22 de octubre de 2004 - 00:17]

Digues a la Susan que potser te raó, però ja fa un any i escacs que sento esgarrifances i no sembla que el fet de veure-la deixi de trasbalsar-me. Suposo que tretze anys dona per molt, recordar moments es el que em resta. Això si, sense rancúnies

[Dora - 21 de octubre de 2004 - 23:11]

abox,

Una amiga meva (Susan) em va dir un dia que el temps tot ho posa en el seu lloc.

I potser és això, potser només és el temps el que em permet relativitzar el que a tu, ara, et fa agafar esgarrifances.

Dóna't temps i ja em diràs...

[Dora - 21 de octubre de 2004 - 23:08]

Bé, ara ja sé que "Antes del atardecer" és una pel·lícula, i que l'he d'anar a veure! Perquè Paris sempre és una bona idea i ja fa massa dies que tot em recorda a aquesta ciutat!

[abox - 20 de octubre de 2004 - 21:26]

crec que un xic i una xica si que poden arribar a ser amics, pero una exparella potser es "rizar el rizo", no m'imagino a la meva exparella parlant intimitats de la seva nova relacio i menys si es el motiu de la separacio de la nostra, m'agafen esgarrifances nomes de pansar-hi :(

[Dora - 19 de octubre de 2004 - 20:19]

Josep, no sé que és "Antes del aterdecer" i no entenc el teu comentari... Més info, please!

[Josep - 18 de octubre de 2004 - 11:14]

No fa ni 24h que he vist "Antes del atardecer", i ara llegeixo el teu post.

Conclusió (personal) "al vuelo": ex's i d'altres espècies, out!. Lagarto! lagarto!

Ciao!! :-)

[Ignasi - 15 de octubre de 2004 - 09:28]

Sempre és maco quedar amb un amic o amiga que fa temps que no veus, i que és d'aquells que saps que sempre tindras al costat.