L'ós de peluix

Sóc un ós de peluix i estic lligat a una de les columnes de l’andana de Sagrera. Aquesta sembla una estació fantasma: pareix no estar operativa, fa l’efecte de que només sigui una porta ferroviària d’entrada i sortida a la ciutat. Clar que, de fet, jo només puc veure el que passa pel davant dels meus ulls i és limita a uns centenars de trens diaris. La meua posició, o potser seria més encertat dir el meu estat, m’impedeix veure el darrere. Intueixo que allí hi ha algú. A vegades sento parlar hom, moure caixes, caure paquets... A vegades sento l’olor d’entrepà, de massatge barat, d’humà suat... No sé si són reals o és tracta d’un món imaginari que permet substituir la buidor de la ignorància en no poder comprovar la seua presència, però la por a estar sol és més gran i fins que algú em vingui a deslligar esperaré, quiet, sense demanar ajut... no sigui cas que ningú em pugui sentir.